La magnífica estació del ferrocarril de Portbou, una estació internacional,carregada d’història, en què, recentment, s’han portat a terme importants exposicions sobre Walter Benjamin i l’exili es troba totalment abandonada i menystinguda pel binomi RENFE/ADIF.
Davant d’aquest panorama desolador cal exigir millores i, sobretot, que s’executin les obres previstes ja que la cosa no avança, principalment en un tema de màxima necessitat com és l’arranjament i elevació de les andanes. Per altra banda, diversos serveis bàsics com la venda de bitllets en finestreta, empitjoren i es degraden de mala manera. A més, la manca d’informació -en cas de retards o averies dels trens- continua essent clamorosa. A tot això cal afegir el tema recurrent per excel•lència: les molt deficients interconnexions ferroviàries Portbou/Cervera de la Marenda, cosa que afecta, més enllà de Portbou, a tots els usuaris -principalment de proximitat- de les línies R11 i RG1 que volen desplaçar-se a la Catalunya Nord, cap a Perpinyà i, més enllà, fins a Narbona, Montpeller o Tolosa de Llenguadoc. I el mateix succeeix en sentit contrari. No hi ha dubte que l’estació internacional de Portbou és un punt bàsic per a la bona comunicació ferroviària, de proximitat, entre el Nord-est de Catalunya i la nova ampliada regió de l’Estat francès anomenada Occitània/Pays catalan. Les interconnexions ferroviàries Portbou-Cervera de la Marenda són una qüestió, bàsica, de pura voluntat política, de competència exclusiva del Ministeri de Fomento espanyol (RENFE/ADIF), i el ministeri corresponent de l’administració francesa (SNCF/RFF) ; és a dir, són l’Estat espanyol i l’Estat francès que no acaben de tenir prou voluntat política, la qual cosa perjudica moltes persones de carn i ossos, de les dues bandes dels Pirineus.
L’Estació internacional de Portbou i les molt deficients interconnexions ferroviàries Portbou/Cervera de la Marenda és una qüestió, d’estat, en què el govern català i d’altres institucions indirectament implicades (ajuntaments, consells comarcals, Diputació de Girona etc), s’hi haurien d’implicar molt més. De la mateixa manera, caldria una forta pressió cívica, política i ciutadana, en el territori, però alhora també un treball polític intens a Madrid, a través dels nostres representants en el Congrés dels Diputats i el Senat. I també pressionar el govern de l’Estat francès mitjançant els nostres eurodiputats, en aliança amb els eurodiputats de l’Estat francès, i de tota Europa, favorables al tren convencional de proximitat; és a dir, el tren social i sostenible per excel•lència.