Polítiques roïnes de memòria. Fer vesar el got

De la política de memòria i commemoració de l’actual Ajuntament de Barcelona semblaria que ja ho havíem vist tot, però no, sempre ens sorprenen, i no positivament.
L’Institut de Cultura de Barcelona  (Icub) anuncia, dins el marc de la celebració de l’11 de setembre, descrita per ells mateixos com la Diada Nacional de Catalunya, la conferència Les lluites obreresi la democràcia a la segona meitat del segle XX, a càrrec de la doctora Carme Molinero.
http://premsaicub.bcn.cat/2016/09/02/carme-molinero-pronunciara-la-conferencia-les-lluites-obreres-i-la-democracia-a-la-segona-meitat-del-segle-xx-amb-motiu-de-lonze-de-setembre/
Les polítiques de memòria i commemoració de l’actual equip de govern de la ciutat de Barcelona està arribant a uns nivells de sectarisme  que   ni els més crítics podríem imaginar. I ho fan, i aquí rau  la constatació de llur  voluntat roí i manipuladora, amb la celebració d’esdeveniments que serien difícilment criticables i amb afirmacions nascudes de les mentides volgudes, amb el desig de reinterpretar el passat en funció de la pròpia ideologia present, i fer que aquesta reinterpretació interessada impregni la col·lectivitat..
Si aquestes manipulacions nasquessin del desconeixement, serien disculpables; si els actes no tinguessin al darrera voluntats inequívoques de reconstruir la realitat a per adaptar-la al propi imaginari de partit, podria donar lloc a una discussió tranquil·la, amb un intercanvi de punts de vista i criteris que enriquirien el debat i donarien com a resultat  una  proposta de polítiques de memòria consensuada. Però no és aquesta la voluntat dels responsables de memòria i commemoracions del govern Colau.
Posem com a exemples les darreres actuacions. Ningú, o molt pocs, estarien en contra que la nostra ciutat tingués una plaça de la república, una plaça del moviment obrer, una exposició sobre la manera que el feixisme va ocupar l’espai públic,  una conferència sobre  les lluites obreres i la democràcia durant el franquisme… Des de la  defensa de les classes populars com a dipòsit de la nació catalana en temps  d’abandó per part de les classes altes del país, i de la importància de la construcció d’una societat basada en  la igualtat entesa com un dret que l’Estat català ha de garantir a tots els ciutadans,  no puc més que estar d’acord.
Però aquestes no són accions franques, són arbres que els actuals responsables d’aquestes polítiques ens posen al davant per tapar el bosc de la nació catalana, la que ha romàs gràcies a la voluntat dels ciutadans d’aquest país, en primer lloc les classes populars.  Amb aquestes actuacions  extreuen de  la Nació una part, amb la voluntat de fer-la servir d’hostatge intel·lectual que impedeixi  encabir les seves lluites en un conflicte més general, no només de les classes entre si, conflicte endogen propi de totes les nacions, sinó d’aquestes en contra d’un estat que ocupa militarment el seu país.   Així, ja des del llunyà  set-cents, les lluites populars anaven en contra les  quintes, de problemes de subsistència per l’aplicació a Catalunya de criteri castellans, contra  polítiques aranzelàries, en defensa d’una manera d’entendre el món i unes lleis que havien estat construïdes a la Nació al llarg de segles….
En aquesta voluntat, l’exposició sobre l’ocupació dels espais públics pels feixistes, es fa davant el Born; la plaça de la República ocupa el lloc de la plaça Llucmajor; la plaça del moviment obrer havia d’anar un lloc gairebé desconegut de la Zona Franca; la conferència sobre les lluites obreres dins  el programa d’actes de la Diada; i, finalment per ara, neguen la presència a la Coronela amb l’excusa que no s’avé amb  l’ambient cívic que l’Ajuntament li vol donar a la commemoració, com si una milícia urbana d’autodefensa de la ciutat fóra una mostra del militarisme prussià.
Por em fa imaginar la següent actuació en aquest camp  mentre en Ricard Vinyes hi romangui amb el seu “sostenella i no enmendalla”!