Els polítics, sobre tot si tenen càrrecs de nivell alt, cada vegada que surten de cara al públic, a casa o a fora, han de poder donar una imatge positiva de la seva persona, de la seva tasca, del seu partit i del seu país.
A l ‘hora de triar els alts càrrecs, s’han de prioritzar les capacitats de cada candidat però també el seu aspecte, el seu poder de seducció i de convenciment. L’aspecte físic no ho és tot, ni de bon tros, però sí que condiciona la forma de comportar-se durant les trobades nacionals o internacionals, i pressiona els resultats.
Espanya no ha estat mai massa preocupada per aquestes coses, i la prova la tenim repassant els caps de govern després de la mort de Franco. Quan un tenia bon aspecte físic no parlava un mot en cap idioma estranger, i la majoria d’ells mancaven d’aspecte obert i d’idiomes. Catalunya ha tingut més sort (o se l’ha buscada) ja que tant Pujol com Maragall, a casa i sobretot a l’estranger, sempre van donar una imatge culta i de nivell.
En els dos casos actuals, Zapatero i Montilla, no es pot dir el mateix. L’aspecte de perdut que ZP dona en cada reunió on ha d’anar, provoca somriures i indiferències. Només cal mirar els reportatges que les televisions estrangeres no retallen, des el del Fòrum de Davos fins a la darrera intervenció a l’ONU. Montilla, que lluita per expressar-se sense paperets tant en castellà com en català, amb el seu posat apocat tampoc desperta moltes emocions, diguem-ho clar.
El menyspreu per omissió que les autoritats del país tenen per les llengües parlades dins d’Espanya arriba a nivells increïbles. I no s’hi val a dir que amb el castellà tothom s’entén. El Rei dels belgues parla comunament els tres idiomes del país i la senyora Somarruga elegida ahir pel Parlament Suïs com a membre del govern de la nació, ha fet el discurs de gràcies en els quatre idiomes de Suïssa. El rei d’Espanya sempre ha ignorat el basc, el gallec, el català, l’aranès o el bable. I no sembla que el seu futur successor, el segon marit de la senyora Leticia Ortíz, vagi per millor camí.
De manera que triem els nostres polítics amb criteris que els permetin anar pel món sense fer el ridícul, que serà una de les maneres d’ajudar a Catalunya a demostrar arreu la seva personalitat pròpia.
