Política productiva: tanquem parèntesi

Falten pocs dies perquè s’investeixi nou President i aquest nomeni el nou Govern. Seria bo, ara que si és a temps, a decidir serenament a quines persones i quins equips es carrega amb la responsabilitat de cada àrea. En un àmbit tant estratègic com el de l’economia productiva s’hauria de tancar de forma clara el parèntesi dels darrers dos anys. La inquietud dels sectors afectats es visualitzà fa poc en la cimera per a la política industrial on patronals, sindicats, universitats i cambres recordaren la obvietat que sense indústria no hi ha prosperitat i per tant benestar.
Hi ha vigent, tot que amb incompliments flagrants, el Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació que l’any 2008 signaren les patronals, les universitats, els sindicats i tots els partits polítics. En aquest pacte es comprometia al Govern a unificar les àrees de suport a la recerca i la innovació ( els dos darrers anys s’han separat); augmentar la transferència de coneixement d’una recerca ben posicionada internacionalment però allunyada de l’empresa i de les patents (ara que Espanya ha perdut la batalla nacionalista a favor de l’espanyol i tindrem patent única europea, s’ha d’aprofitar); La focalització de la RDi en 17 reptes on Catalunya podia excel·lir agrupats a l’entorn de tecnologies i ciències per a la ciutat intel·ligent i sostenible; per a assolir l’accessibilitat i usabilitat dels serveis pensats per una població creixentment envellida; la creativitat i la identitat com a motor de la indústria cultural, turística i comercial.
Del Pacte nacional, si bé era d’esperar que hagués de revisar algunes previsions pressupostàries, no és justificable els canvis de línia o la simple congelació de programes. El Consell assessor de R+D de Catalunya jau en l’ostracisme. Els programes transversals redactats, de forma insòlita, a totes les conselleries del Govern per a la promoció de la R+D+i a través de les polítiques de contractació pública i normativa, dormen el somni dels justos.
Són uns moments on la recerca necessita mitjans econòmics perquè les aportacions públiques, per força o per mala decisió política, han caigut. Llavors, obligatòriament caldrà que augmenti el percentatge de temps i esforços dedicats a Desenvolupament i a innovació que són les fases que produeixen un retorn econòmic immediat als centres d’investigadors i tecnòlegs. Però també perquè amb una quarta part d’atur la responsabilitats socials del sistema R+D+i és generar urgentment ocupació. En aquest sentit cal reprendre el procés de confluència i fusió enfocats a reptes especialitzats de la xarxa de centres tecnològics Tècnio, amb la descongelació de l’Aliança tecnològica de Catalunya i la represa de programes de suport a la innovació suprimits.
Cal la implantació accelerada del model dual a la FP però també a totes les carreres universitàries. Fruit de les penúries pressupostàries, la compressió del professorat en aula no hauria de significar més càrrega laboral o menys salari, si legislant adequadament es fa que l’aprenentatge es faci sobre el terreny, en un percentatge que no hauria de ser inferior al terç del total. Això vol dir normatives per obligar empreses privades i institucions públiques a bastir un sistema de tutories d’estudiants universitaris en pràctiques. Això vol dir fer obligatoris una majoria de projectes fi de carrera o doctorats vinculats a necessitats socials reals de l’entorn. De manera que a l’estudiant li millori la seva capacitat d’adaptació al món real i la societat percebi un retorn ràpid de la inversió pública que ha fet en aquell estudiant.
I a l’àrea de Turisme reprendre les directrius de l’Organització Mundial de Turisme i de la UE sobre turisme sostenible -que lluny d’EuroVegas!- promovent encara més la preservació ambiental i del paisatge però no des del fonamentalisme conservacionista que impedeix les activitats humanes tradicionals i al final elimina l’efecte mosaic favorable a la biodiversitat. Turisme que desenvolupi tot el territori i no només unes franges d’ell i com a tractor de l’economia de la identitat: eno- agroalimentació, artesania, cultura, comerç. I finalment, un turisme de la identitat recuperant les polítiques d’enginyeria turística de posada en valor del patrimoni material immaterial, que fa dècades que es practiquen dels Pirineus cap amunt i que aquí es van implantar a partir del 2004 fins el 2010. Només cal que seguir el camí traçat pel Primer Pla estratègic de turisme de Catalunya 2005-2010, que no ha tingut continuïtat, i seguir el camí marcat per instruments planificadors com l’atlas de recursos turístics de Catalunya, el Pla d’implementació de recursos intangibles turístics i el catàleg d’Icones de Catalunya. Els mercats emergents que s’han de potenciar, Orient i Amèrica, i els madurs d’Europa, cada cop més es decanten per turisme de cultura en sentit ampli i per productes especialitzats.
En definitiva, la fiabilitat de la voluntat de caminar cap un Estat propi, passa també per demostrar que les polítiques per avui i per demà, estan a l’alçada de les millors d’Europa, encara que sigui amb pocs recursos. 
publicat avui a Economia digital