Si no el deure, tenim el dret a desertar. Com a mínim el dret. Desertar, no tant de la realitat com de la imposició d'una realitat determinada. El soldat, conscient de la barbàrie, ha de desertar. En té l'obligació, un cop creuat el mar del dubte: l'empara un dret inalienable. En certa manera, tots som soldats a prova en un camp de batalla hostil.
Acluco els ulls
i es fa la llum.
A la fi reposo.
Desertar de la pressa. De la inèrcia convertida en estil de vida. D'aquella paorosa mandra a canviar res que modifiqui l'excusa de l'atzar. Val a dir que hi ha qui s'hi troba còmode i s’ha de respectar, qüestió d’actitud davant l’opció aliena. Tan bon punt, però, la inquietud ens mostra el cos nafrat, no hi ha pas disculpa, ja perduda la innocència…
Córrer en el desert
sense cap finalitat.
Medito, en silenci,
la llibertat.
La deserció t’obliga a la metàfora; before us un gran erm en blanc, passió infinita amb uns límits intangibles. No tot es redueix a mantenir un aire digne entre els fems i els plàstics. Per contra, l’home que assoleix la seva individualitat refusa el sentiment gremial; res dóna per fet ni cap veritat el defineix. Al capdavall, la convenció col·lapsa com un castell de cartes.
Miro el riu fluir
enlloc… No vull,
però, cap pont estès.
Sembla inútil aquest desertar dissertant… Puix que els neons il·luminen amb les seves coloraines un món de fantasia. En el fons -tots ho sabem- no hi ha sentit ni horitzó clar. Pren, doncs, Camus carta de naturalesa. I no obstant això, l’absurd té un inadmissible aire de renúncia certament consensuat. Cal, també, desobeir l’ordre de conquerir la fita insensata.
A peu del pujol
Sísif sospira.
Deso la roca
entre l’esbarzer…
Si desertes t'assenyalaran amb el dit com si fossis un gos foll. Però tu et sabràs imbuït d'un estat de gràcia. Entre altres raons, perquè tan aviat desertis “en” i no “de” la realitat, el pes de l’existència gravitarà al teu entorn sense impostures. Sigues el pujol i la roca. Pocs són tan audaços com el soldat en desertar del seu exèrcit.
No hi ha destí,
ni esforç
ni llei… Vàcua,
la realitat m’inspira.
