Els amics de les “llibertats” individuals, els mateixos que ens retallen els drets lingüístics a casa nostra dia sí i dia també, tenen al punt de mira les lleis catalanes d’ençà que un tribunal espanyol els hi ha donat ales.
Són els mateixos que bramen quan nosaltres parlem d’independència i ens etziben que “aquests no són els problemes que interessen la gent”. Evidentment, aquesta “gent”, són els espanyols recalcitrants que només defensen la llibertat lingüística quan els interessa.
Evidentment, aquesta “gent”, són els que els horroritza fer distincions i ens comminen a ser tots iguals. Que tant és un ciutadà català que un ciutadà espanyol a Catalunya, que qui som nosaltres per donar carnets de catalanitat? I tenen raó, la identitat no es dóna, es tria lliurement. I aquesta “gent” ha triat, lliurement, sentir-se espanyola. Res a objectar, parlem de sentiments, i els sentiments i la identitat no s’imposen, simplement, els sentim.
Segons aquesta “gent”, si jo em dic Fernandez estic renegant de no sé quins orígens, quan aquesta gent, la veritat, no en té ni idea dels meus orígens. Tinc, per exemple, un bon amic anglès amb cognom familiar italià. Aquest cognom li ve d’un rebesavi i, evidentment, el meu amic no sap italià, ni hi ha anat mai a aquell país ni se sent italià. És allò que en anglès diem “don’t judge a book by its cover” i que podríem traduir com a “no jutgis algú per les aparences”. Amb això, ja hi està tot dit.
Evidentment, aquesta “gent” té una obsessió amb la llengua (catalana), i miren de reprimir-nos i retallar les nostres lleis, aprovades democràticament i sovint per majoria absoluta al nostre Parlament, mitjançant uns organismes estatals espanyolistes de Madrid, com són el defensor del “pueblo” i el tribunal constitucional, que ningú ha triat democràticament, igual que ningú ha escollit el Borbó. Bé, el Borbó si que el van triar, però aquesta és una altra història…
Ara ens diuen que unes lleis que, de fet, promouen el bilingüisme, no són “constitucionals”, segons ho ha decidit una colla de jutges espanyols i espanyolistes a Madrid, i aquesta colla ens dirà als catalans el que el nostre Parlament pot i no pot fer. El que som i com ens podem sentir. Aquests defensors del “prohibit prohibir” (quan els interessa) ens diuen, per exemple, que no es poden imposar sancions econòmiques als qui vulneren una llei. Si no són sancions econòmiques, què pot fer el Govern per assegurar l’aplicació de les lleis i evitar que les empreses no se les passin per l’engonal? Potser seria millor que els hi retiressin la llicència, o que no la concedissin d’entrada als qui no compleixen amb tota la normativa aplicable?
S’imaginen, aquests defensors de les “llibertats”, què passaria si de cop i volta tots i cadascú dels catalans no renunciéssim mai a parlar la nostra llengua a Catalunya, que quan volguessin anar a un cinema tot estigués doblat al català, que al quiosc o a la televisió, el 99 per cent de la premsa o els canals fossin només en català, que al supermercat o a qualsevol botiga tot estigués etiquetat en català, incloses les instruccions dels medicaments? S’imaginen què passaria si, a l’anar a fer un tràmit o gestió, el funcionari o policia de torn els etzibés, amb poca educació, que parlessin en català, que per això som a Catalunya?
S’imaginen tot això? Es podrien posar mai al nostre lloc, o les seves obsessions i intransigència són massa fortes per concedir que sí, que potser tenim raó quan ens sentim maltractats a casa nostra i que defensar la nostra identitat, la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres institucions, és la cosa més normal del món, aquí i a les Illes Salomó? I que si ni això es garanteix llavors l’única sortida que ens queda és la independència?
