Superat l’autoparany dels pressupostos encarem la recta final de la legislatura amb el convenciment que els propers mesos seran decisius tant pel què fa la configuració de l’escena política catalana futura com pel propi futur del país. Hi ha en joc moltes coses i tanmateix encara queden molts dubtes a resoldre. Per tant, no és gens estrany que hagi persones, digueu-les malfiades, que tinguin la mosca sota el nas.
A dia d’avui no són pocs els dubtes existents pel què fa quan i de quina forma es convocarà el referèndum. I no només això, sinó que també s’estén la idea de que no és sap ben bé com i de quina forma es farà front a l’embat de l’Estat quan aquest comenci a suspendre lleis, atribucions i funcions a les persones responsables de fer efectiu el mandat popular en forma de referèndum.
En definitiva, algunes persones tenim la sensació, potser infundada, que l’artefacte en que ha esdevingut el procés es mou entre el camp de la improvisació i l’oportunisme, fent bo el vell “qui dia passa, any empeny”, reeditant la vella forma de fer política en la que es va instaurar la política catalana a finals del segle XX i començaments de l’actual.
Com a mostra un boto: només cal veure el debat sobre els pressupostos. D’entrada sobta, més enllà del soroll i la sobreactuació pròpia en la que s’ha instal·lat l’arc parlamentari constitucionalista (inclòs l’esperpent en que s’ha convertit CSQEP), les estranyes aliances que s’han establert entre JxSí, el PSC, PP i CSQEP, per tombar la majoria de les esmenes que la CUP havia presentat als pressupostos, tal i com va denunciar en un discurs impecable el propi diputat cupaire Benet Salellas.
El gran colofó de tot plegat és l’espectacle lamentable provocat pel reguitzells d’intervencions condemnatòries procedents des del camp de l’independentisme català al voltant de l’acció de denúncia i simbòlica que va dur a terme l’organització de l’Esquerra independentista Arran a la seu del Partit Popular. Una acció que no va tenir res de violenta, sinó que es va centrar només a assenyalar amb enganxines i urnes de cartró als responsables de no permetre fer efectiu el tant esmentat dret a decidir. Aquest fet ha estat aprofitat per aquells que volen restar suports a la CUP entre la població catalana, perquè precisament veuen en la gent cupaire el principal escull per donar recorregut a una “l’Operació diàleg” que faciliti una sortida a tots aquells independentistes que no estan disposats a fer efectiva la independència de la única forma que ara per ara sembla que pugui esdevenir realitat: amb una acció desobedient contundent i sostinguda de forma coordinada en el conjunt del territori tot el temps que faci falta.
I és que com assenyalava la diputada Anna Gabriel darrerament al Parlament, el que més preocupa de tot plegat no és la condemna que ha fet el PP sobre uns fets que l’assenyalen no només com un partit demofòbic, sinó que també com un dels principals culpables de la important regressió dels drets socials de les classes populars a tot l’Estat. El que més preocupa és com s’ubiquen en les mateixes coordenades mentals determinats partits com PDeCat, ERC, Podemos i l’engendre CSQEP, deixant ben clar que per damunt d’enunciats retòrics, són certament partits d’ordre, i més concretament d’un determinat ordre social: aquell que dona per bo l’estat actual de les coses com l’estat natural de les coses, i n’ha fet de la cultura de la derrota una praxis per fer-nos veure que la resignació és la única via possible.
Així es vol naturalitzar que podem ser independentistes, però no se’ns passarà pel cap, com deixen a entreveure PDeCat i ERC, que per fer efectiva la independència ens caldrà implementar una desobediència en tots els àmbits i sentits, fent entrar en un bucle desesperant a un moviment amb un potencial transformador com és l’independentisme. O també podrem cridar ben alt que “sí que es poden fer” polítiques transformadores socialment, per acte seguit pactar amb l’esquerra domesticada del sistema, desmuntant i desbaratant tot el potencial expressat per moviments transformadors com el 15M.
Vist això no es d’estranyar que facin nosa aquells que conjuminen en un mateix espai polític els esperits d’ambdós moviments polítics, com és el cas de la CUP. Que bé que els hagués quedat a tot l’establishment una reedició de la transició, construint des dels partits del sistema discursos retòrics, cadascun adreçant-se a la seva parròquia, per després en nom de la realpolitik anar prenent decisions que consolidessin les coses tal i com estan. Llàstima per ells que la gent de la CUP hagi vingut per quedar-se i impugnar el fet lampedusià al que ens han volgut masses vegades acostumar del “que cal canviar-ho tot per a què tot continuï igual”.
Però deixem d’enganyar-nos, els màxims responsables de que aquesta política lampedusiana s’imposi per tot som les persones, ja sigui perquè mirem la realitat des de la distància, deleguem les nostres responsabilitats i donem credibilitat als que busquen enganyar-nos. Que se’n surtin amb la seva els que volen construir un futur millor per l’interès col·lectiu depèn de la nostra determinació. La resta són romanços.
