La laminació de les institucions catalanes serà una política de pluja fina; serà una gota malaia executada a la perfecció per l’oficialisme espanyol, que busca minar la moral dels independentistes embrutant encara més l’opinió pública ara que els catalans han caigut del cavall i han vist que tampoc hi ha tanta diferència entre “la societat de la croqueta” de Barcelona –en paraules de López Tena– i la de la resta de l’Estat. La política catalana no és neta ni és un oasi –prou que ha quedat clar recentment–, i qui més qui menys aprofita l’avinentesa per marcar paquet.
Al marge dels casos de corrupció, els encausaments, les imputacions i els recursos al Tribunal Constitucional, hi ha altres actuacions i declaracions que, tot i no formar part dels processos oberts que tindran una resposta judicial, s’inscriuen en el circ mediàtic que abona la desafecció dels ciutadans envers dels seus líders, també dels que haurien de conduir el procés d’autodeterminació. Recentment, en tenim dos casos paradigmàtics. Per una banda, la renuncia forçada del fiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, per haver opinat sobre la consulta d’autodeterminació en una entrevista que no va agradar massa a Eduardo Torres-Dulce, fiscal general de l’Estat. La cridada a capítol del fiscal general no és un acte individual contra Rodríguez Sol, sinó una declaració d’intencions davant de tots aquells correligionaris que poden trobar-se, en algun moment, havent de dialogar amb les ànsies independentistes. Un missatge evident: amb l’Estat no s’hi juga, la legalitat ha de quedar per sobre de la legitimitat.
Per altra banda, l’espectacle generat per la presidenta del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, renunciant a la protecció dels Mossos d’Esquadra –sembrant l’ombra de dubte sobre el cos policial català aprofitant l’escàndol d’espionatge de Mètodo 3– és ben poc digne d’una representant política del seu nivell. Ha estat tant populista i mal calculada la seva decisió que, fins i tot, ha implicat que una periodista d’El Periódico, Mayka Navarro, revelés una de les seves fonts d'informació i publiqués un article desmentint les informacions que implicaven el director dels Mossos d’Esquadra, Manel Prat, amb l’escàndol de Método 3 i que havien estat –suposadament– l’origen de la decisió de la líder popular. Navarro i Prat –que s’havien citat a un quilòmetre i mig del domicili de Francisco Marco, director de Método 3, aprofitant que la periodista l’havia anat a entrevistar– desmunten categòricament qualsevol intenció de situar el cos a l’ull de l’huracà mediàtic i deixen en molt mala situació a la lideresa catalana, per molt que aquesta no es cregui la versió de la periodista. Fins i tot, Manel Prat ha revelat que Sánchez-Camacho ja es feia protegir per la Policia Nacional sense avisar els Mossos d’Esquadra.
Ens trobem davant d’una batalla per controlar l’univers simbòlic dels catalans, dels independentistes i dels que no ho són. Una guerra mediàtica que es lliura en paral·lel a aquella “guerra civil econòmica” que radiografiava el The Wall Street Journal pocs dies després de les eleccions del 25 de novembre passat. Tots els analistes saben que la il·lusió o la desafecció dels catalans determinarà l’èxit o el fracàs del procés; que per l’oficialisme madrileny ja va bé la màxima del “qui dia passa any empeny”, més i tot si s’aconsegueix destapar les clavegueres de la política catalana, que fan tanta pudor com a qualsevol altre país.
