Resulta evident quin era el propòsit dels cossos de seguretat de l’Estat en la seva intervenció el darrer 1 d’octubre. Crear una situació general de terror a tot el país a fi d’impedir el vot ciutadà en el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. I és que les dades no deixen gaire marge a possibles interpretacions: s’han comptabilitzat -recompte ja oficial, pendent de proclamar per la Sindicatura Electoral- fins a 2.286.217 vots. Una xifra de participació gairebé equivalent al 9-N, això sí, en un escenari, d’absoluta repressió i violència fora mida.
Perquè -continuem amb les dades- el nombre d’afectats que no van poder votar al seu col·legi arriba fins als 770.000 censats. És a dir, la brutal intervenció policial destinada a boicotejar la participació -i també, cal dir-ho, l'operació quirúrgica que sense violència va tancar fins al 28% de la totalitat de col·legis electorals, uns 600 en total- va impedir el normal exercici del sufragi a centenars de milers de catalans -així com dissuadí d’anar a votar a persones que, arran de la violència desbocada, no van gosar apropar-se al lloc de votació.
La pregunta -gens retòrica- és quin hauria estat el percentatge de participació en unes condicions amb garanties; les úniques projeccions que hi ha al respecte són les enquestes prèvies de tres mitjans de comunicació: l’Ara, eldiario.es i l’escocès The National. Totes tres enquestes amb indicadors similars: la participació rondava el 60 – 63%. Dit altrament, superava els tres milions de vots en relació a un cens de 5.313.000 persones.
L’estat espanyol, de cap manera, no s’ho podia pas permetre. L’efecte d’aquesta xifra en el marc d’una jornada pacífica hauria provocat un efecte dominó d’unes proporcions incommensurables. Recordem que es tracta d’un referèndum amb efectes vinculants segons la Llei 19 /2017 del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Tan sols, en aquest sentit, es copsa la intenció de generar un clima de caos i pànic a fi d’avortar-ne la consulta –fins i tot contravenint l’ordre del TSJC d’executar aquesta amb la deguda “mesura i “proporcionalitat”.
Els dos pols -complementaris- d’aquesta desproporció es troben en la persecució amb helicòpter del president de la Generalitat quan anava a votar; i així mateix, en la salvatge intervenció de la policia i guàrdia civil en petits nuclis de població com Sant Julià de Ramis -on hi havia situat el col·legi electoral de Puigdemont-, Aiguaviva -on es van emprar indiscriminadament gasos lacrimògens-, Fonollosa, Callús o Sant Joan de Vilatorrada -tots tres situats a la Catalunya Central. En el cas de l’alcalde de Dosrius -Marc Bosch- fou atès a l’Hospital de Mataró, després de ser agredit a cops de porra en sengles càrregues efectuades per la Guàrdia Civil. No fou l’únic electe afectat per la violència d’un signe o altre. Les institucions de Catalunya i llurs representants com a presa en una cacera desigual en les formes i els mitjans.
I malgrat aquest clima absolutament insà i malaltís que ningú a Europa ha gosat denunciar obertament -en un context de coacció- s’ha celebrat el referèndum. De fet, una part important de la legitimitat de la consulta -així ho ha reconegut la Missió d’Observació Internacional del Centre d’Estudis Estratègics de la Haia. s’ha vist reforçada per la repressió haguda -sense obviar, emperò, la primordial font de legitimitat d’aquest: la legalitat del referèndum a l’empara de la Llei 19 / 2017 que aprovà el Parlament de Catalunya.
La transmissió de les imatges del terror a través de les xarxes i grans mitjans de comunicació ha jugat un rol fonamental en dificultar el desenvolupament normal de l’1 d’octubre. Per això caldrà insistir molt en aquell electorat que no ha pogut participar en haver-se clausurat els seus col·legis -fins a més de 700.000 persones- en un marc de violència extraordinària. Un sufragi que cal afegir al nombre de votants definitius en un relat on el coratge s’ha contraposat a la ignomínia del més fort i ha omplert una pàgina més d’una història que ens torna a interpel·lar. Hi ha un abans i un després que ha de generar un canvi, perquè allò que és veritat és que no podem donar marge ni a la por ni a la impunitat com a forma de regular les nostres vides.
