Celebrar referèndums suscita l’aplaudiment immediat dels demòcrates de veritat, i per això entre l’independentisme es veu amb bons ulls un referèndum per a l’autodeterminació. En canvi, a mi em farà llàstima el dia que es produeixi, tot i que no cal dir que, ateses les actuals circumstàncies polítiques dins del marc d’Europa, per descomptat que tanmateix espero amb desig que arribi aquest dia.
I és que, la celebració d’un referèndum, en si mateix pot significar l’evidència d’una tragèdia, i aquest és exactament el nostre cas. Perquè cal adonar-nos de quina raó essencial en el camí per assolir l’objectiu que tenim alguns de la nostra independència ens impulsarà a optar per aquesta via del referèndum. La raó és l’obligatorietat, no un esperit democràtic mal entès. Perquè, poc que ho analitzem, per a nosaltres referèndum equival a injustícia. Dit altrament, suposarà la paradoxa d’optar per una via que és el paradigma de la democràcia però que, en realitat, aquí no farà més que demostrar ser profundament antidemocràtica, a més de surrealista. Pensem-hi si no un moment. ¿Tindrà sentit fer triar a la gent que viu i treballa en aquest país si prefereix la independència a la dependència, o sigui la llibertat a la coacció, viure millor a viure pitjor? Perquè és d’això del que es tractarà, oi? Com es veu, no hi ha dubte que la pregunta ofèn la més modesta intel·ligència. Atempta contra el més elemental dels drets humans, i queda clar que haver d’anar a les urnes per decidir aquesta qüestió és del tot humiliant per als catalans i per a qualsevol poble ocupat. Primer se’ns fica el lladre espanyol a casa, s’hi instal·la uns quants segles i, perquè el lladre no ens acusi d’antidemocràtics, acabem per decidir a les democràtiques urnes si volem o no que continuï entre nosaltres. Per llogar-hi cadires. Ep, i ja ho he apuntat: això val per a tothom que resideix a Catalunya, sense excepció. Perquè l’espanyolista de casa nostra és escarnit i espoliat, almenys econòmicament, exactament igual que l’independentista. Altra cosa és que aquest espanyolista encegat pel brau no ho sàpiga. Però és clar, la seva ignorància no canvia l’estat de les coses malgrat es vagi queixant de la RENFE.
No siguem babaus. Si alguns volem un referèndum i no tirar pel dret no ha de ser perquè siguem demòcrates, això es dóna per fet i el dubte ofèn. Si el volem és perquè no ens queda altre remei. Europa ens l’exigirà, i amb les seves condicions. Si paguem als nostres polítics és perquè gestionin el nostre benestar, i aquest és inconcebible sense treure’ns de sobre la bota espanyola. Per això és vergonyós que mentre s’omplen la boca amb el mínim denominador comú de la catalanitat, no treballin fent pinya per al nostre alliberament fins i tot lluitant contra els potents elements propagandístics i colonitzadors espanyols que farien que, efectivament, bona part de la societat catalana, ben espanyolitzada, se’ls girés en contra. Perfecte, no hi faria res. Al contrari, els dignificaria. Si el que els preocupa és la pèrdua de vots, no entenc la preocupació: no hem quedat que la seva obligació és servir al país tan bé com puguin? Hi ha millor servei que alliberar-lo? Altrament, aquests polítics no ens serveixen. Per a res.
La injustícia d’haver d’acatar un referèndum es veu de seguida que analitzem què suposa. D’entrada partirem del desavantatge de la dificultat d’haver de fer entendre a un poble que ha viscut durant segles en l’opressió la necessitat de ser lliure de veritat. Només coneix aquestes circumstàncies, i això fa que la majoria no s’adoni del jou a què se’l sotmet i, per tant, ni li passa pel cap que pugui existir una altra situació que li seria favorable. Per això, posats a acceptar per força la injustícia d’un referèndum, per anar bé un s’adona que aquest s’hauria de celebrar en un moment en què les condicions fossin justes, o sigui democràtiques de debò i, per tant, propícies per a l’independentisme. Això només passaria després d’uns anys, no gaires, de viure precisament en situació d’independència. En definitiva, el temps suficient per poder desintoxicar els milions de cervells rentats amb espanyolitat. Seria després d’aquest període quan caldria demanar-los l’opinió, i també quan quedaria ben palesa l’absurditat insultant de proposar el referèndum. Però com que no es tracta de fer volar coloms, a manca d’aquesta oportunitat els independentistes ens veiem en l’obligació de treballar, si pot, encara amb més energia per tal de sumar el màxim de consciències partidàries del "sí" quan arribi el desitjat dia del podrit referèndum. La nostra oportunitat.
