A principi del mes de gener d’enguany vaig escriure un article titulat Per ara… Podemos (Podem) encara no és l’enemic. Vaig rebre crítiques per haver fet aquest escrit, i més o manco se’m va tractar d’ingenu, cosa que a mi no em sap gens de greu, si ho som. Aquell article el vaig escriure per una raó molt senzilla: perquè havia llegit el programa electoral de Podemos per a les europees i allà admetien que qualsevol poble, qualsevol persona, tenia dret a decidir. Era un moment en què des d’Espanya no sortia quasi ningú respectant aquest dret democràtic bàsic. Era un temps en què els dirigents de Podemos encara no tenien contradiccions, i per aquest motiu vaig creure que realment podien esser una excepció als partits als quals ells anomenaven “casta”.
Per tant, de la mateixa manera que vaig escriure aquell article, quan Podemos ha suprimit l’exercici del dret a decidir del seu programa electoral de les autonòmiques, també ho he de manifestar. Igualment ha entrat en una sèrie de contradiccions. En una entrevista feta per Joan Serra al dirigent principal de Podemos, publicada a l’Ara Balears de diumenge, 10 de maig, quan li demana si autoritzaria un referèndum sobre la independència de Catalunya, cas que fos president espanyol, Pablo Iglesias respon: “M’agradaria, el que passa és que això no depèn del president del govern espanyol. A Espanya hi ha una legalitat, el que anomenem cadenat del 78, que s’ha d’obrir. I l’única manera d’obrir-lo és fent un procés constituent. Alguns diuen que això és escudar-se en la legalitat, però no queda cap altra opció. Tots els dirigents independentistes saben que la independència no és viable en termes unilaterals…” Continua parlant de la legalitat del referèndum escocès i que no li agradaria que Catalunya se n’anàs d’Espanya. Quasi en un 90% diu el mateix que ha dit Rajoy sobre aquest procés. Per tant, Pablo Iglesias no es distingeix de la majoria dels espanyols que sempre han tractat Catalunya com si fos una colònia.
Recentment se’l veu actuar com qualsevol dels polítics dels partits que han estat en el poder durant els anys de democràcia. Parla segons el públic al qual es dirigeix, com fan els que ell anomena de la “casta”. Segur que Pablo Iglesias sap que la llengua que es parla als Països Catalans és la llengua catalana, però un dia contesta que aquesta no és una qüestió política, sinó que és una pregunta que han de resoldre els filòlegs, no vol contradir un aragonès de Podemos que defensa el LAPAO, però un altre dia, diu que sap que el català és la llengua que es parla a Catalunya, Valencia i les Illes Balears. Actua de manera semblant a com actuaria un polític de la “casta”.
També aprofita el fet que s’hagin detectat tantes irregularitats als Pujol, i al mateix president Pujol, imputat en casos de corrupció, per posar dins el mateix sac el president Mas, i tant a un com a l’altre els anomena gentussa i lladres, perquè l’única pàtria que els importa és la dels doblers i els comptes a l’estranger. És una excusa com qualsevol altra per intentar desqualificar un partit sobiranista i els seus polítics. Crec que queda bastant clar que el partit de Pablo Iglesias, Podemos, es converteix en casta, com els altres, però abans d’arribar al poder.
