En l’actualitat ens trobem en uns moments en què la pobresa, amb tota la seva càrrega de negativitat i bandejament social, està adquirint un protagonisme massa destacat a la nostra societat catalana. De fet, la pobresa – nova, polièdrica i accelerada- amb totes les seves derivades és un element molt retardatari per a la consolidació del procés d’alliberament nacional de Catalunya. Encara que també cal tenir en compte que el fenomen de la nova pobresa (la pobresa accelerada i contundent) ja, a hores d’ara, és una xacra molt estesa, que afecta tot el vell continent.
D’entrada, cal situar la pobresa accelerada actual més enllà del fet estadístic de l’atur. Avui en dia, per primer cop dels de fa molts anys, tenir feina no és cap garantia per sortir de la pobresa. A més, jo considero que les xifres de l’atur, si més no oficial, aniran baixant, però la pobresa augmentarà en progressió geomètrica. No ens enganyem, ni enganyem al ciutadà/elector; el problema de debò vinculat a la pobresa, malgrat la deflació actual, és que ciutadà de carn i ossos no disposa de prou ingressos per a tenir una vida digna . La manca de consciència social, política i nacional de la nostra estimada Catalunya provoca que massa gent caigui en la xarxa mafiosa de l’economia submergida, per la qual cosa : “els arbres no li deixen veure el bosc”. El problema de veritat és que el nou capitalisme financer, postmodern i nihilista s’ha instal•lat completament en la precarietat i no vol plantejar-se fer possible que se surti, se superi la pobresa. El sistema socioeconòmic actual, massa influenciat per la macroeconomia i les fredes, i a voltes, falses estadístiques econòmiques no vol, millorar el model socio/laboral i bandejar la precarietat i el treball a temps parcial. Ara i aquí ens trobem en un autèntic “coll d’ampolla” social, en què la pobresa es va retroalimentant i l’ésser humà cada dia esdevé més impotent, més fràgil per tal de sortir del seu infern personal. De fet, la figura de l’empresari, com l’enteníem fins fa uns anys, ha desaparegut i ha passat a esdevenir l’encarregat/l’executiu al servei d’unes multinacionals nihilistes, sense cor ni cervell. La classe mitjana s’està volatilitzant; l’acció social de les administracions resta completament impotent, els sindicats s’han burocratitzat i són minoritaris. La pobresa està guanyant la batalla. Molt de compte amb la proletarització de les capes mitjanes, ja que aquesta classe social, a Catalunya i a Europa, és la “pedrera” d’una nova extrema dreta arrogant, que vol liquidar per sempre la democràcia al vell continent.