Com que l’anterior article que vaig escriure a propòsit de la curiosa anarquia s’ha escampat per internet i m’ha fet guanyar força amics anarquistes, agraït com sóc he decidit escriure’n aquest altre que els dedico especialment i sense témer que m’atonyinin, i tot gràcies a la tranquil·litat que em dóna dirigir-me a persones que diuen defensar per sobre de tot la llibertat, una forma cabdal de la qual és el respecte per la llibertat d’expressió.
Recordo que de petit el meu pare va tornar a casa una nit de divendres decebut. L’home era anarquista militant, com el seu pare i el seu oncle, fins que en aquella reunió va obrir els ulls de cop. Es va adonar que la gent amb qui es reunia en realitat no eren més que impotents de riquesa que, en no poder ser ells qui remenessin les cireres del capital, optaven per l’anarquisme com a forma frontal de rebequeria. Aquella nit, l’únic que em va sorprendre va ser la seva sorpresa pel que ell acabava de descobrir. Perquè no calia ser gaire espavilat per adonar-se de com funcionen els afers humans, i fins i tot un nen ho podia comprovar cada dia a la meva escola de primària. Però com ell mateix em deia en altres ocasions, tothom necessita el seu temps. L’home havia comès un error, i per cert que des d’aleshores en va cometre un altre de més greu, i lamentablement molt estès, que encara li dura. Talment com un exfumador, es va passar a l’extrem contrari. Sense adonar-se’n, es va convertir en defensor de la dreta capitalista més pura i dura, aquella que fins a la seva jubilació es va passar tota la seva vida laboral explotant-lo.
Naturalment que respecto l’ideal anarquista, i no només el respecto sinó que en si mateix em sembla tal vegada el més noble i lloable a què pot aspirar un ésser humà. Però malauradament, de persones íntegres i nobles n’hi ha ben poques, i parlar d’anarquia implica el col·lectiu més enllà de l’individu que el conforma, tal com reconeixia el hegelià Bakunin, o teòrics polítics com Kropotkin o Tolstoi mateix, personatges per a mi ideològicament admirables. El problema d’aquesta lloable minoria d’anarquistes de debò és que només poden tenir el suport de la massa quan aquesta té l’estómac buit, perquè un cop el té ple és la primera a fer la viu-viu i renegar de l’ideal. Per això sempre dic que un anarquista acostuma a ser aquell que s’oblida de ser-ho quan li toca la loteria. I amb loteria o sense, només cal veure com en l’anarquisme sempre hi ha la gent de bona fe i amb principis que acaba arraconada pels mateixos que representa que defensen tals principis. Per tot plegat, no és estrany que trobem en la joventut tants seguidors anarquistes. De nou, n’hi ha quatre mal comptats que seguiran fidels a l’anarquisme fins a la mort, però a banda de la raó de necessitat de pertinença al grup pròpia de la inseguretat de l’edat, la gran majoria també s’hi apunten perquè de moment encara no toquen caler, i no cal dir que actuen contradient allò que pretenen defensar, amb un sectarisme en nom d’una radicalitat pretesament ben entesa que fa feredat. Els anarquistes acusen els partits polítics de sectaris i enemics de la llibertat, i no s’equivoquen. El seu error és no tancar la boca abans d’adonar-se que si hi ha un paradigma de sectarisme i agressió a la llibertat, aquest en tot cas es troba precisament en els col·lectius anarquistes. Però és clar, si callessin contradirien aquesta afirmació.
Una tarda de fa uns quatre anys, un amic em va convèncer d’assistir a un acte anarquista a la Verneda. El conferenciant brasiler em va semblar excel·lent, però encara millor va ser el torn de paraula, en concret quan l’assistent més veterà de la sala, un anarquista de pedra picada d’uns seixanta anys, va saltar indignat i va dir que ell havia viscut en diverses comunes i ho havia vist tot a la vida a l’entorn de l’anarquisme, i va acabar reblant: "no hi ha res a fer. Es veu que tenim un defecte al cervell que ens impedeix conviure sense que uns intentin sotmetre els altres". A la sala, plena a vessar de gent jove, es va fer un silenci tallant que només el va trencar el meu aplaudiment. No em va fer falta sentir res més. Em vaig aixecar i me’n vaig anar cap a casa més content que un gínjol. Acabava de corroborar el que ja sabia i sense haver comprat cap dels llibres exclusivament en espanyol que hi havia en un taulell a la sala, perquè no siguis intolerant, tio, tira’t al bon rotllo i així ens entenem tots. I vaig pensar que, encara que haguessin estat en català, sense negar el seu probable interès tampoc n’hauria comprat cap per no alimentar l’anarquisme a casa nostra, que, independentista o no, només serveix per llastar absurdament el nostre camí cap a la independència. Perquè, com esperen els meus amics anarco-independentistes independitzar-se sense aspirar a un Estat? I si hi aspiren, aleshores per què es fan dir anarquistes? Ai Senyor…
