“Portarem estelades a la manifestació”: Maniobra cofoia d’autodistracció catalanista-processista consistent a utilitzar eternament l’estètica dels símbols independentistes per evitar eternament fer la independència.
“No tinc por”: Lema en primera persona però amb finalitat col·lectiva i, doncs, induït des de dalt amb finalitat gregària, acrítica, per ser repetit com un lloro pels catalans en una manifestació a Barcelona contra el terrorisme islàmic que no es perden, perquè els catalans mai no es perden l’oportunitat d’anar d’esplai una tarda i a sobre poder semblar bones persones, i no et dic res de poder semblar-ho quan, d’afegitó, el món els mira, tal com ells mateixos diuen. TV3 també els mirava. Va seguir amb eufòria la manifestació, talment el dia de Sant Jordi, una tarda de festa per celebrar. De tant en tant, però, tocava fer-se els compungits en recordar les víctimes de l’atemptat.
“No tenim por” tindria el mateix valor significatiu que dir “em pica l’aixella” si no fos que “em pica l’aixella” almenys significa alguna cosa perquè quan es diu és perquè es té la intenció d’actuar per solucionar-ho. “No tenim por” és el lema idiotament cofoi reivindicat pels reivindicatius catalans sense saber per què el reivindiquen i, encara menys, amb quina finalitat el reivindiquen. Manifestar-se davant d’un ajuntament per protestar per determinada obra de govern, posem per cas, té sentit perquè la manifestació va adreçada a un subjecte concret, que seria l’equip de govern. En canvi, manifestar-se per uns atacs terroristes dient que “no tenim por”, a qui va adreçat? Quin és el sentit, doncs, de la manifestació? No va adreçat a ningú tret de a un mateix, els propis manifestants, amb una finalitat merament comunitarista, és a dir, masturbatòria… i exhibicionista: “el món ens mira”. La gent se sent reconfortada sentint-se acceptada, part del clan. Si el destinatari de la protesta és el terrorista, com se suposa que és el cas de la manifestació que ens ocupa, la seva reacció no pot ser cap altra que un atac de riure i una plena satisfacció per 1) Haver generat tants “valents” manifestants, o sigui l’enrenou massiu que pretenia. 2) Comprovar que pot continuar matant a plaer davant aquesta mena de xais que tenen per resposta “no tenim por” als seus atemptats, com si el fet de tenir o no tenir por els pogués deslliurar de ser massacrats com xinxes en un proper atemptat. Imbècils.
Quan el català de la manifestació repeteix que no té por està sent honest sense saber-ho: no té por, ni que sigui perquè li han dit que no té por, ni tan sols li han dit que no ha de tenir por. El lema és clar: li diuen que digui “no tinc por”. Per tant, “no tinc por”. No té por, doncs. No es planteja si realment té por o no davant el terrorisme, el fet és que no té por. No enganya. I quan veu que tot el col·lectiu repeteix el mateix, “no tinc por”, encara sent menys por. Se sent acompanyat. No té por.
“No tinc por” significa, a més, l’infantilisme maniqueu de no fer ni un bri d’autocrítica, limitar-se a dir que “nosaltres som totalment els bons i vosaltres totalment els dolents” i, doncs, ni plantejar-se trobar cap solució real més enllà de dir que “no tinc por” per aturar el terrorisme islàmic. “No tinc por” significa, tradueixo: “continueu-nos massacrant, perquè no farem res de diferent a part d’actes ridículs, simbòlics, puerils, que aturi les motivacions, per injustificades i fanàtiques que siguin, però que al capdavall us porten a matar-nos”. “No tinc por” significa, tradueixo: “per un costat reconeixem que Espanya —que de fet som nosaltres, els catalans, perquè no tenim la maduresa i el coratge d’alliberar-nos-en—, us ven armes, però per l’altre costat diem que no us tenim por. Imbècils.
“Barcelona és una ciutat unida, diversa, integradora, de pau, convivència, civisme, solidaritat, llibertat, acollida, bla bla…”: paraules boniques dites així, de memòria i com un rosari per part de les autoritats catalanes i, a continuació, com a bons alumnes obedients, pel poble manifestant, però paraules que no signifiquen absolutament res més enllà de fer bonic i omplir els catalans d’infantil autocomplaença i superioritat moral i que, si signifiquessin alguna cosa, aquesta seria ofensiva perquè només podria voler dir: “a diferència de les altres ciutats del món, la nostra, Barcelona, està unida, és integradora, diversa, de pau, convivència, civisme, solidaritat, llibertat, d’acollida…” En fi. I resulta que aquesta ofensa a l’intel·lecte i a la dignitat de la resta del món està feta perquè el món vegi que els catalans són bona gent, moderna i tal. Per què, si no? Imbècils.
Per altra banda, hi ha la qüestió de la psicologia lingüística. Quan es van repetint de manera lleugera, per omplir-se la boca, sense dotar-les de contingut, les boniques paraules unió, diversitat, integració, pau, convivència, civisme, solidaritat, llibertat, acollida…, en tant que més enllà de dir-les no es pensa fer res d’efectiu perquè sigui cert el que s’està dient, s’està cometent un acte de greu irresponsabilitat, de fet un acte de violència en buidar de contingut a còpia de repetició gratuïta allò que es diu, frivolitzant-ho. Allò que es va repetint fins a la sacietat acaba per no significar res i, doncs, dota encara més de significat el seu contrari: la violència que es pretén combatre sense combatre-la, només deixant anar paraules socialment reverenciades. D’aquí la violència de parlar per parlar sobre qüestions tan desitjables com la pau, la convivència, etcètera.
“No pot estar per la pau qui ven armament” (referit a Felipe VI, Rei d’Espanya): lema suposadament perspicaç, com tots els lemes idiotes pronunciats per idiotes que es creuen perspicaços. Lema que seria pacifista si no fos que ho és a hores convingudes. Fins fa dues setmanes a cap d’aquests abrandats pacifistes i bonistes catalans de la manifestació no se’l sentia protestar per la venda d’armament de l’Estat espanyol a l’islamisme. Ara sí. De sobte, arran dels atemptats a Barcelona, els grans solidaris, només quan els toca de prop el rebre i quan poden exhibir-se gregàriament amb la satisfacció que els dóna formar part del clan dels bons, no només troben indignant la cosa, sinó que, per cert, mentre s’indignen per l’armament espanyol venut a islamistes aplaudeixen la policia catalana per haver cosit a trets els terroristes de Barcelona i Cambrils. Pacifisme abraçat amb la set de venjança. Bondadosa, això sí. Pacifisme selectiu, se’n diu.
Sobre aquesta qüestió reial hi ha també l’aspecte dissuasiu. Mentre els catalans manifestants s’entretenen a acusar el Rei espanyol d’hipòcrita en demanar la pau mentre ven armes, el Rei hipòcrita espanyol s’aguanta la bufeta de riure perquè 1) Els catalans, ben espanyolitzats mentre branden l’estelada, no estan posant en dubte que aquell sigui el seu Rei, ans al contrari, se’l fan seu acusant-lo de vendre armes als islamistes en nom seu, els catalans, o el que és el mateix: en tant que protesten contra ell, Rei d’Espanya, ni els passa pel cap que Felipe VI deixi de ser el seu Rei per no haver de protestar pel fet que vengui armes en nom dels catalans. 2) Els catalans estan distrets, no pensen en la independència, ben al contrari, estan ocupats, entretinguts que el seu Rei espanyol Felipe VI no vengui armes a l’Islam. Res millor que el catalanisme i l’espanyolisme per evitar la independència. 3) El més sensacional de tot: mentre els catalans posen a parir el Rei espanyol se senten més units que mai, amb el sentimentalisme idiota que els caracteritza, amb el poble espanyol, que no només els mira sinó que a sobre diu que els fa costat en la desgràcia dels atemptats terroristes. De manera que, si demà es fes un referèndum a Catalunya, el vot pel “sí” a la independència baixaria a la meitat. Algú ho dubta? Només cal conèixer una mica la psicologia d’aquest poble. Imbècils.
“No podran destruir el nostre model de societat”: Enèsima idiotesa papanates i autocomplaent repetida fins a l’extenuació arran de l‘atemptat terrorista a Barcelona. En primer lloc perquè afirmar que “no podran destruir el nostre model de societat” argumentant que perquè “no tinc por” no mereix cap mena de comentari més enllà de la collonada infantil de la qüestió. En segon lloc perquè els catalans, tan encantats de sobte amb el seu model de societat amb què s’omplen cofois la boca, no saben ni què significa model de societat, de fet se senten tan en trànsit, en el nirvana bondadós, que rima amb bavós, i solidari i bla bla de la manifestació, que s’obliden que el seu model de societat és aquell que permet entre altres coses la pobresa energètica; el treball de sol a sol per 800 euros amb un salari mínim de poc més de 600 euros; la seva expulsió de Barcelona per impossibilitat de pagar lloguers de 1300 euros per un reduït forat on viure, o unes pensions de misèria a la gent gran per tota una vida de treball. Cofois del “nostre model de societat”, ja ho crec. Un model, com es veu, gens violent, sobretot perquè l’exemplaritat d’integració en la diversitat consisteix entre els grans solidaris i bondadosos manifestants a allunyar-se com de la pesta dels possibles veïns que portessin mocador al cap i tinguessin la pell massa morena. Gran model, sí senyor. Deu ser perquè no mata, només acaba matant, i així la mort es nota menys que un brusc impacte de furgoneta o quatre bales a l’estómac.
“Cal agrair als mossos d’esquadra l’excel·lent feina feta”: Previsible agraïment infantil, papanates i fals sense saber-ho dels catalans al cos policial català. Pornografia sentimental vergonyant amb bava i roses als furgons policials inclosos, d’entrada pel mer fet de ser el cos policial català, o sigui per raons ètniques, sense tenir en compte que no és cap cos policial català en ser un cos autonòmic espanyol, o sigui amb obediència a Espanya, com ho prova la salutació dels seus agents mossos quadrant-se i saludant militarment al Rei espanyol davant la seva presència a la manifestació. Els agraïts catalans de la bava són els mateixos que es passen la vida criticant els cossos policials, però ara tot d’una els veuen com els seus herois “per la tasca tan difícil que han fet jugant-se la vida amb els terroristes”, com si aquesta no fos la seva feina i no haguessin triat lliurement fer aquesta feina i no una altra, i com si els agraïts catalans de la bava rebessin agraïments quan fan la seva feina ben feta, perillosa o no, però la feina que han triat fer.
Però anem al fons de la qüestió. La raó inconscient, gravada a foc en la seva podrida ànima, del seu capteniment bavós d’agraïment és la submissió, és a dir, demostrar al poder, en aquest cas policial, que ells, els agraïts, són bona gent, es porten bé i no faran res per contrariar l’autoritat, i tot amb el pretext que, amb l’agraïment, els recorden que estan allà per protegir-los. La gent no vol llibertat, vol seguretat, però la seguretat dels infants. Algú que els dicti el pas que han de marcar per no haver d’assumir responsabilitats. Com nadons, els catalans volen creure sentir-se protegits per qualsevol forma de poder, encara que aquest els esclafi. Els catalans volen autoritarisme. Per això ja els va bé Espanya.
“El terrorisme no representa l’Islam”: Consigna certa però alhora papanates en el context català. Consigna repetida fins a la sacietat des de dalt i que l’alegre i solidari poble català manifestant s’empassa i va repetint sentint-se intel·lectual sense tenir ni idea sobre l’Islam i estant acostumats a llegir una mitjana de mig llibre a l’any, i encara una novel·la de la genial Sílvia Soler que li han dit que compri per Sant Jordi perquè el llibre és fantàstic i som un poble culte i tal.
Naturalment, el terrorisme no representa l’Islam. El terrorisme religiós és el resultat de l’existència de les religions, les quals són violentes totes i cadascuna d’elles per definició, amb o sense terrorisme derivat, cosa essencial a comprendre si el que es pretén és anar al moll de l’os de la qüestió i eradicar la violència religiosa.
Sense la violència intrínseca en tota religió no hi hauria la seva possible derivació en terrorisme religiós, voilà el cor de la qüestió.
La violència intrínseca religiosa no té en principi res a veure amb sembrar el terror sobre la pèrdua de vides, sinó en el seu dogmatisme per satisfer la seva finalitat: el control sobre l’individu i, doncs, sobre la societat. El terror religiós és en principi psicològic, la inculcació de la por si el subjecte no segueix els seus preceptes. Una forma de violència. Tota religió institucionalitzada en tant que dogmàtica i gregària denigra l’individu, la seva capacitat de pensament propi que el fa persona, ja es digui catolicisme, islamisme, protestantisme, calvinisme… El catolicisme no és avui terrorista però és violent, talment com l’autèntic islamisme no és terrorista però també és violent. El terrorisme que se’n pugui derivar és una altra cosa. Recordeu la inquisició? Tot això, però, no ho diran mai els mitjans de comunicació i, per tant la societat no ho veurà mai per evident que sigui i atea o agnòstica o laica que es confessi. Només hi haurà boniques paraules inútils com aquestes, que “el terrorisme no representa l’Islam”. Només sense religions no hi hauria cap mena de terrorisme religiós, la cosa s’evidencia tota sola. Ni inquisicions ni terrorisme jihadista. Però no. I mentre s’amagui la veritat de fons i les autoritats es limitin a les bones paraules políticament correctes de respecte a les religions i a la suposada llibertat de creences, com si les creences religioses fossin lliures i no induïdes institucionalment, hi continuarà havent violència. Ergo: les paraules boniques de correcció política són violència. Com les religions.
Res a fer. Amb la hipocresia com a pràctica normalitzada hi continuarà havent violència religiosa pels segles.
Síntesi final.
Quan en una societat el subjecte no és de qualitat, la societat no és de qualitat i tot intent de canvi revolucionari està condemnat al fracàs. Sense massa crítica no hi ha canvi, hi ha la misèria de sempre que, amb sort, no passa de mediocritat. És el que té el poble català, i el que tindrà.
