No saben què significa debatre, només cal veure l’objecte del debat que ara diuen voler debatre i sobre el qual no hi ha debat de tan estúpid com és, però es veu que en qualsevol cas ara hi ha debat sobre si permetre votar o no als menors de setze anys, i es veu que el dubte, o sigui el debat, consisteix en la maduresa o no dels nois de setze anys per poder votar. Maduresa. Sensacional, oi? Es veu que els majors de divuit anys i, doncs, la gent d’aquest país que tenen dret a vot, demostren una gran maduresa votant les perles que voten, i a més contínuament, tan contínuament que és eternament, sense solució de continuïtat. La qüestió, doncs, és que si aquests adults que voten tossudament per perpetuar el seu propi naufragi mental, vital, es plantegen seriosament la qüestió de la maduresa o no dels menors de setze anys és perquè donen per fet que ells, els adults, sí que són madurs, i són madurs simplement perquè son adults, creuen, i per tant saben el que voten, creuen, malgrat que les conseqüències de votar aquells a qui voten desmenteixin contínuament que sàpiguen a qui voten. Per posar-se a tremolar, oi?
Com deia al principi, això fa que el debat sigui absurd i, per tant, la resposta senzilla: no hi ha cap ni mitja raó per la qual els menors de setze anys d’aquest país no puguin votar. De fet, jo crec que el debat hauria de ser a l’inrevés, vist com va, o més aviat no va, el país. El debat seriós hauria de ser si permetre votar o no als majors de divuit anys, malgrat que aleshores paguessin alguns justos, pocs, per pecadors, la massa. Fet i fet el que compta és la massa, i em remeto als partits que s’acaben escollint, amb els resultats més que coneguts.
Tanmateix, estic en contra de la idea que es pugui votar a partir dels setze anys, perquè jo en aquest país permetria votar a partir dels tres anys d’edat. De fet, jo permetria votar els nadons si tinguessin força amb el polze i l’índex per dipositar el vot a l’urna. Només cal entendre que és una simple qüestió d’estadística. El vot aleatori dels més menuts, que en tot cas triarien la papereta electoral més acolorida o aquella que inclogués gomets, permetria que sovint guanyessin partits diferents dels habituals. Guanyarien partits grans i partits petits, i tot seria d’entrada més salubre perquè els partits grans deixarien de ser tan grans i els petits tan petits. Sense oblidar el previ rentat de cervell imprescindible sobre la massa i la força econòmica de cada partit per executar-lo, al capdavall els partits són grans o petits en funció dels vots que obtenen. Hi ha un munt d’opcions polítiques sobre la taula, cosa que amb el sistema infantil que defenso faria que no guanyessin els de sempre. Seria igualment un desastre, tampoc no crec en cap ni mig dels partits perdedors habituals ni en cap partit que encara hagi d’existir, però no hi ha dubte que s’eliminaria el resultat habitual producte de la maduresa dels adults, la maduresa que a Catalunya els va fer votar per exemple el gran guru Pujol durant vint-i-tres anys, elecció rere elecció.
Naturalment, la idea del vot infantil té les seves contraindicacions, com per exemple que no donaria continuïtat a un suposat partit o més aviat candidat que fes les coses mínimament ben fetes –o potser sí, vés a saber, no s’ha demostrat. Però tranquils, en qualsevol cas això ja passa ara, i per tant si també passés amb el vot infantil no distaria gens ni mica del que ja han demostrat fer els adults nostrats, experts a no votar a qui en principi mereix ser votat com a mal menor. I després, la més gran contraindicació, el perill més gran: la inevitable influència dels adults, dels pares que obligarien el fill menor a votar l’opció que ells, com a responsables paterns, els imposarien. Efectivament. Però de fet aquest factor de perill ve a demostrar justament l’encert, malgrat la contraindicació, del dret a vot dels menors, no? A banda, sempre hi hauria l’esperança que la franja de votants entre tretze i setze anys fessin just el contrari del que els dirien els pares, cosa que acostuma a passar, oi? I el seu vot seria un encert. Un encert inopinat, però encert per la raó que no s’ha demostrat precisament un encert el que han votat fins ara els seus maduríssims i assenyats pares.
Sabem de sobres quines són les conseqüències que el vot sigui determinat per la suposada maduresa dels majors de divuit anys. En canvi no sabem quines serien les conseqüències de permetre el vot només als menors fins als setze anys. Sabem, és cert, que el rentat de cervell publicitari, i per tant cal entendre que propagandístic, podria causar estralls també en els menuts, sobretot entre els cinc i dotze anys, però no tant en els més menuts que tindrien dret a vot ni en els torracollons adolescents. Observeu els més menuts: no heu vist mai un nen de tres anys entretenir-se amb una cullera de fusta mentre té abandonada al costat la bicicleta de quatre rodes amb dotze marxes, airbag i direcció assistida? El perill potencial, doncs, estaria potser, i només això, potser, entre els nens de cinc a dotze anys. Però, fins i tot admetent-ho, quin perill significa aquesta breu franja d’edat en comparació amb tota l’edat adulta, ara amb letal dret a vot, compresa entre els divuit als cent deu anys?
En fi. Jo ho poso tot a la balança i en això del vot dels menors hi veig sobretot avantatges. I ara, a més de provocar-vos un somriure, repliqueu-me. Jo, en aquest país de merda, voto pel vot infantil. Voto per la prohibició del vot adult.
