“La meva generació ho ha tingut tot, tot i que molt poc a esperar. Ha crescut amb més benestar i ofertes d’informació i mobilitat que totes les altres generacions que la van precedir. És una generació amb una joventut daurada, les perspectives de futur de la qual, a curt i llarg termini, són qualsevol cosa menys brillants.”
Aquesta és l’anàlisi encertada de la joventut actual, aquells nascuts a la dècada dels vuitanta, que realitza la jove Meredith Haaf a Dejad de lloriquear. Sobre una generación y sus problemas superfluos. Aquest és un assaig sociològic ben documentat i també un text polític. Haaf analitza la situació actual de la joventut a Alemanya, malgrat que en molts aspectes -però no en tots- podria ser extrapolable a la catalana i espanyola, i constata la desesperança i immaduresa d'una generació que just a l'inici de la seva vida adulta ja sap que està condemnada a sospirar lamentant-se tot dient “qualsevol temps passat fou millor”. Una generació que sap que a diferència dels seus pares i avis, no viuen en una època de progrés, que les seves vides no seran una línia ascendent, sinó que el millor ja ha passat, l’època daurada ha estat la infantesa i davant seu, tant en el present immediat com en el futur, no hi ha altra cosa que l’abisme de la precarietat i la involució.
“(…) el discurs sobre els requisits vitals característic de principis del segle XXI està orientat a transformar les persones en éssers nerviosos i desanimats.”
Tanmateix, aquest no és un llibre victimista. És realista en l’anàlisi de la situació actual i dels efectes que tenen en l’estat anímic i en la frustració dels projectes de vida dels joves, però a la vegada és molt crític amb aquests, ja que els retreu l’infantilisme, la immaduresa, l’individualisme obstinat, la insolidaritat i la manca de compromís polític. Tots els aspectes de la vida són analitzats amb agudesa i amargor. Ni l’autora se’n salva de l’autocrítica.
Dejad de lloriquear és justament això, una crida a què els joves deixin de lamentar-se i surtin d’aquesta zona de confort profundament immadura en la qual es refugien davant la desesperança i la manca d’il·lusió, aquest escepticisme i distanciament hedonista i nihilista alhora, i prenguin individualment i col·lectiva les regnes de la vida comprometent-se per canviar activament l’herència del seu present i del seu futur, la qual no ha de ser necessàriament ineluctable.
