Plató i Catalunya

Perquè les coses canviïn, la primera condició és conèixer la seva naturalesa; mai no tractareu igual una pedra que un vegetal. Tanmateix, en el món de la política catalana sembla que una afirmació tan òbvia no acaba de tenir seguidors, més aviat, coses dels nostres, es nega la major.
Enfront dels que volien Govern a qualsevol preu alguns ja vam plantejar que calia un exercici previ de sinceritat i explicar, a tots, què significa fer Govern, avantatges i inconvenients. D’altra banda, no calia ser un gran visionari per endevinar que no podríem tenir cap més Govern que aquell que li semblés bé a l’Estat Espanyol. Les potències ocupants, com en aquest cas, acostumen a  combinar pastanaga i pal, en  funció de les respostes dels ocupats. Durant anys, de fet al llarg de tot el pujolisme, la pastanaga va substituir el pal franquista, però en realitat vivíem voluntàriament a la cova platònica. Veiem figures , i creiem, mancats de cap més horitzó, que aquella era realitat. L’1 d’octubre, algú  va girar el pal al que estàvem lligats i vam poder contemplar, astorats, quina era la realitat de la situació catalana.
Mantenir a data d’avui, i amb el què ha plogut des del mes de gener, que fer Govern a qualsevol preu és la millor sortida, és un enganyabadocs. Convé que, més enllà de fer aquestes afirmacions els nostres dirigents, si ho volen continuar sent, siguin sincers i ens expliquin la realitat, que nosaltres ja hem vist, amb tots els ets i uts.
Vejam.
En aquest moment la intervenció de la Generalitat de Catalunya no es part de cap article 155. L’article 155 simplement ha estat una cortina de fum.
L’Estat Espanyol és un Estat de Dret, corrupte evidentment, però amb unes institucions plenament homologables a les europees occidentals.
El sistema democràtic espanyol no té res a envejar a qualsevol dels sistemes dels països del seu voltant, més enllà d’una corrupció sistèmica producte de dècades de monopoli del poder, que no és gaire diferents de fenòmens similars en d’altres països quan el poder ha romàs massa temps en poques mans.
La incidència del poder econòmic en les divisions polítiques…ve, mirin Itàlica o preguntin els principals avaladors de Macron o Merkel.
Aquestes afirmacions són defensables a qualsevol for del món. El que s’ha de deixar clar, com va fer el defensor de Clara Ponsatí a la televisió catalana, és que aquestes condicions no s’apliquen  a Catalunya ni als catalans. L’Estat Espanyol ha implementat violentament  a Catalunya les vexacions que rep tot país ocupat, i anul·la drets que els ciutadans espanyols, a Espanya, ningú no els discuteix. El tracte rebut per fets similars és esfereïdor, i només poso un exemple: Com que els catalans no som plenament éssers humans, les raons humanitàries per tal que els nostres dirigents siguin posats en llibertat, amb qualsevol tipus de mesura cautelar, són inaplicables, fet que, en canvi no es dóna ni amb els feixistes de Blanquerna, ni amb els encausats de la Gurtel, ni….
Només acceptar que Catalunya està sota un estat d’ocupació flagrant, amb les garanties constitucionals suspeses, i en un procés mediàtic de deshumanització, ens pot ajudar a trobar la sortida, el desllorigador d’una situació que sembla que ens ha bloquejat, més enllà de l’estètica groga.
I acceptar-lo per actuar en conseqüència. Fem Govern, si podem, però sense renunciar  a un procés creixent de desobediència que, des dels ajuntaments, vagi alliberant espais de l’ocupació espanyola. I a veure a on ens condueix aquesta via democràtica i no violenta.