Us reprodueixo l’article aparegut al número 1400 del setmanari El Temps del 12 d’abril de 2011
Segons les estimacions del govern japonès, l’impacte econòmic del terratrèmol i el posterior tsunami que va colpejar el Japó el passat 11 de març podria suposar entre 3 i 5,2 punts del seu PIB, cosa que convertia la catàstrofe del Japó en el desastre natural més costós del qual existeixen registres. Des d’aquest punt de vista estrictament econòmic, i atès que el dèficit fiscal de Catalunya representa aproximadament el 10% del PIB català, l’impacte sobre la nostre economia del tracte fiscal que rep Catalunya equivaldria a més d’un tsunami anual. Si a això li afegim el context de crisi econòmica actual, ens trobem en un escenari en què qualsevol desig del govern de CiU d’instal·lar-se en l’estratègia de peix al cove esdevé inviable. I, a més, tot això succeeix mentre el govern espanyol centrifuga sense cap rubor les exigències d’austeritat que li arriben de la comunitat internacional cap a les comunitats autònomes.
Les retallades que ha fet el govern de CiU en qüestió de tres mesos han deixat al descobert la profunda injustícia del sistema de finançament del país. És cert que l’austeritat de CiU s’ha aplicat en molts casos de forma indiscriminada o sense prioritzar i, fins i tot, acompanyada de mesures tant contradictòries com l’eliminació de l’impost de successions per a la minoria més benestant del país. És més, de moment, el Govern de Mas ha estat incapaç d’expressar cap orientació bàsica més enllà de la retallades de les polítiques socials bàsiques en l’ensenyament, l’assistència sanitària o la cultura i, pitjor encara, no ha explicat quina és l’estratègia pública per contribuir a la superació de la crisi.
Però l’arrel del problema rau en la inviabilitat de continuar amb la situació financera actual. L’enorme dèficit fiscal de Catalunya s’ha fet inaguantable en una crisi tan severa com la que vivim i asfixia la nostra capacitat per superar-la. Per tant, caldrà plantar-se davant l’estat, i aviat, perquè els números no surten, i a la vista de la rapidesa amb què la situació financera de la Generalitat es deteriora, caldrà plantar-se molt més aviat del que alguns desitjarien. Si no ho fem així, el govern espanyol no dubtarà en continuar laminant l’autonomia financera de la Generalitat. Per això, cal estar disposats a acompanyar el Govern de Catalunya si avança decididament cap a solucions reals i deixa d’amagar el cap sota l’ala. Amb el benentès, això sí, que el nostre objectiu és avançar cap a l’única solució que fins i tot -i finalment- el president Pujol ha admès com a factible: la independència.
