A Mallorca els robatoris de menjar s’han incrementat en més d’un 30% respecte de l’any passat. Solament un establiment de Palma ha sofert durant mig any furts per valor de més de 30.000 euros. Com que els robatoris fets per una persona en una sola vegada no són motiu de delicte, els propietaris dels locals de venda de menjar s’hauran d’espavilar. Hauran de contractar detectius que es dediquin a retratar els lladres i els hauran de fer una fitxa amb la foto, com si fos una empresa sostractora i anar comptabilitzant els lladronicis, fins que la xifra sigui suficient per poder dur-los davant la Llei.
Crec que la xifra del valor del pillatge ha de superar els 400 euros per poder fer la denúncia. Llavors, arribarà la policia o la guàrdia civil i se’n podrà dur detinguts i emmanillats els presumptes delinqüents; alguns d’aquests són adolescents que han estat ensenyats a casa seva, per pura supervivència i la resta perquè han trobat en aquest difícil “art” una manera fàcil i senzilla de viure sense preparació i a baix cost. Quan es vegi una fotografia o una imatge per televisió d’aquests afanetes baixar de la furgoneta policial, segur que ningú no tendrà cap llàstima. Normalment es pensarà que més se’n mereixen, i si són immigrants, potser pensin que millor no haguessin vengut o que se’n tornin al seu país. N’hi haurà pocs que posin per davant de tot la seva presumpció d’innocència.
En canvi, quan són exconsellers de qualsevol govern autonòmic, batles en exercici, executius coneguts de bancs o de grans empreses, molta gent s’escandalitza quan els veuen tot ben vestits, amb les polseres metàl•liques posades i amb la bossa d’escombraries contenint els seus objectes personals. Es comença a criticar i exclamar la seva detenció i exposició pública; que si eren càrrecs públics, que si pertanyien a partits respectables, que si eren persones honestes, que es devia tractar d’algun error, etc. Aquí és on queda demostrat que vivim en una societat classista, de tal manera que a la gent de classes mitjanes benestants se’ls permet el que no es consent a persones que pateixen fam i misèria a causa d’una mala repartició de la riquesa.
Quan un jutge faci una imputació falsa que ho pagui amb la seva carrera, però quan una persona resulti imputada per delictes penats per la justícia, que es tracti a tothom igual, i si s’emmanilla els pispes de gallines, que s’emmanilli els lladres de milers i milions d’euros, per molt ben vestits que vagin i encara que duguin un coll blanc i immaculat. Al mateix temps, que se’ls apliqui tots els drets que garanteix la Llei i la presumpció d’innocència a uns i a altres. Els robatoris de la corrupció política, de les empreses multinacionals i altres són cent vegades superiors als robatoris que es puguin fer als supermercats. I és que avui hem oblidat el que la vox populi deia (algú ho contava que li ho havia dit un capellà quan s’havia anat a confessar d’haver robat fruits d’un arbre) per menjar-se’ls: Robatorum per menjatorum no és pecatorum.
És de jutjat de guàrdia, en canvi, que un president d’una Comunitat com Cantàbria, que ja ha demostrat el seu odi a Catalunya i l’ha encarnat en la persona de Joan Laporta, que ara, quan ha contemplat l’espectacle per televisió, s’hagi alegrat i hagi declarat desvergonyidament (no es mereix ni traduir-lo): “Yo creo que hay que sacarles e incluso exponerles un rato para que vean que tienen que someterse como mínimo, aparte de los años que les puedan meter en la cárcel, al juicio de los ciudadanos, a la vergüenza de sus conciudadanos y de sus familiares“. Aquesta persona no sap ni en quin segle ni en quin lloc es troba, ni tampoc no sap què significa la paraula democràcia. Li han fet creure que és graciós, cosa que aprofita per utilitzar la demagògia barata, moment en què li surt el seu pensament de dictador de república “bananera”. Les seves declaracions són del temps en què una persona que feia una falta era castigada i exposada a la plaça pública.
