Us reprodueixo l’article sobre el gran dramaturg italià, publicat amb l’Helena Moliné i Rodes per a l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta el juny del 2008
“Al teatre no s’hi ha de portar la vida mateixa. La vida no és veritat, perquè la veritat no existeix. El que cal és recrear la vida i presentar-la com una veritat creïble.” Luigi Pirandello.
Luigi Pirandello neix el 1867 i comença a escriure poesia el 1889; però el seu veritable salt a la fama no arriba fins al 1921, amb l’estrena de l’obra teatral Sis personatges en cerca d’autor. Immediatament, la Catalunya dels anys 20 s’omple de referències d’aquest autor en tota mena de publicacions periòdiques i se’n fan diverses traduccions. Així, per exemple, el 27 de novembre del 1923, un dels teatres més prestigiosos de la ciutat de Barcelona, el Teatre Romea, acull la representació de Barret de cascavells, la primera obra de Pirandello traduïda al català. Una traducció realitzada pel dramaturg Josep Maria de Sagarra, considerat un dels visionaris teatrals de principis del segle XX.
Certament, no és pas casual que, a la Catalunya de principis de la dècada dels 20, s’estrenin diferents textos de Pirandello. De fet, en aquesta època, hi ha una ferma voluntat de proveir la cartellera catalana amb un repertori internacional de qualitat. I, en aquest aspecte, gràcies a la col•laboració –entre d’altres– de Josep Cañáis, de Josep Millás-Raurell i del mateix Josep Maria de Sagarra, les vetllades selectes del Teatre Romea hi juguen un paper molt rellevant.
Pirandello transforma per sempre la concepció teatral. Tant pel que fa a la representació clàssica de la vida quotidiana, com a la progressiva dissolució de la quarta paret. En concret, els sis personatges en cerca d’autor esdevenen gairebé més rellevants que els mateixos actors que els interpreten. Tant és així que, davant la necessitat d’arrodonir el perfil d’aquests personatges mig creats, el públic acaba participant activament en l’espectacle.
Sens dubte, Pirandello situa el teatre més enllà dels cànons fins aleshores establerts, fins al punt de donar un nou sentit al concepte d’innovació teatral. Tal com s’esdevé, per exemple, amb el “teatre dins el teatre” d’Aquesta nit improvisem. Així, doncs, no és pas estrany que l’empremta d’aquest premi Nobel, considerat l’autor teatral més important de la Itàlia d’entreguerres, hagi marcat profundament el teatre català del darrer segle.
