En una setmana electoral com la que estem vivint és difícil apartar-se d’aquest fet. I es veu amb estupor com el partit cridat a tornar a governar, el partit dels jubilats de la “ancha Castilla” i del deutors del caciquisme gallec, presenta la continuïtat de les seves polítiques com la panacea: 1. precarització de salaris i, per tant, baix consum i baixa productivitat. 2. Centrifugació de les retallades del sector públic a les autonomies i els seus serveis del benestar: escola, salut i serveis socials. 3: persistència de la represa de poder pressupostari i econòmic de l’aparell central de l’Estat, al mateix temps que es posa en risc la caixa de la seguretat social, arribant a un deute del 100% del PIB. 4. Continuïtat de la política d’asfíxia i maltractament a les regions més productives de l’Estat: Catalunya, les Balears i València./
I la dreta bífida, ara amb la incorporació del Partit de Rivera, sota unes pinzellades liberals que no compliran, estrellant-se amb l’estructura oligàrquica secular, presenta un model Colbertià d’intervencionisme jacobí: homogeneïtzació de les polítiques econòmiques, uniformitat de mercat contra diversitat i creativitat de mercat, control central de l’Aigua amb el pla hidrològic nacional ressuscitat; l’eliminació de l’autogovern fiscal i en polítiques públiques./
A Pedro Sánchez totalment desdibuixat i sobrepassat pel discurs dominant al que s’ha lliurat la vella socialdemocràcia espanyolista, les darreres enquestes li pronostiquen una ensulsiada, passant potser a la quarta posició. La Via Pasoc a la marginalització, cap al PSOA (Partido socialista obrero anbdaluz)./
I Podemos, amb receptes de vella esquerra alternativa, tot i que amb formes noves d’agrupació, sembla que respira només en la mesura que ha cedit protagonisme a les bases perifèriques a Catalunya, València, Galícia o Canàries. Aquella antiga Confederació de Partits socialistes ibèrics que el PSOE va dinamitar; i de la que van sobreviure: Beiras, els mallorquins i el Partit socialista andalús (ara extingit)./
Em feia aquesta composició de lloc de forma cansada i pessimista, si em permeten, mentre llegia una interessant entrevista a Roberto Mangabeira Unger, filòsof i polític brasiler que propugna els ideals d'una societat més lliure , menys rígida i jeràrquica; que creu en la revisió constant de les formes institucionals basada en la meta d'aprofundir la democràcia i romandre obertes a l'experimentació. Amb el propòsit d'alliberar als homes i les dones de les limitacions de la jerarquia social i de la degradació del esclavitud econòmica i d'accionar els ideals de la democràcia empoderada i de la llibertat individual./
Doncs bé, una de les moltes qüestions que toca en l’entrevista és la necessitat de superar tant Keynesianisme vulgar com el “laisser faire”. Parla de productivisme equitatiu. Unes polítiques públiques de suport a l’educació, als emprenedors, a les pimes i a les polítiques regionals. I quan parla d’aquestes, critica obertament la política de les subvencions al Mezzogiorno (traslladint-ho a Espanya) que ha fracassat repetidament, diu, al llarg de 200 anys./
En parlar de l’estat espanyol diu que és ric en pimes i empreneduria (especialment a l’est peninsular més perjudicat, afegeixo jo) però que no veu que l’Estat hi actuï en conseqüència. Que aquest només es mou al servei del “suport a un mercantilisme plutocràtic protagonitzat per entre cinc i sis empreses”. En lloc de donar suport a la base productiva real, “l’Estat impulsa els conquistadors d’Amèrica Llatina, un grapat de grans empreses i bancs dominants a la Borsa de Madrid” (que són pels qui treballen les ambaixades i ses Majestats els Reis, amb les comissions degudes, cas de l’ambaixador a l’Índia). “El Govern espanyol no fa gens de cas a la tasca principal de l’Estat, que és enfortir en àrees d’educació i suport a les veritables forces de la societat espanyola: emprenedors i pimes.”/
I més endavant encara diu que els conflictes regionals en comptes de considerar-los un problema a extingir són una oportunitat per “desenvolupar una dialèctica en la qual l’experimentalisme institucional, en lloc de ser centralitzat, pugui avançar per múltiples camins” /
Els prometo que quasi vaig plorar d’emoció en veure aquestes afirmacions sensates d’un home de prestigi internacional. Afirmacions per les quals, alguns que les hem fet des de fa temps, se’ns etiqueta de radicals independentistes i anticonstitucionals./
De cara al 20D, cap dels quatre asos de la nova baralla política espanyola, més enllà de la retòrica, ha concretat res que s’assembli a aquestes receptes tan creatives, allunyades de la dreta jacobina i previsible i de l’esquerra recalcitrant, com l’anomena Mangabeira./ PUBLICAT A ECONOMIA DIGITAL FA UNA SETMANA
