Perquè m’avergonyeix Europa

La lentitud de reacció d’Europa en el conflicte libi mostra un cop més les febleses del nostre vell continent. És ben cert que davant de règims autoritaris estables que garanteixen una raonable modernització i desenvolupament, tots els governs hem practicat la “realpolitik” que consisteix en intentar, a través de la millora dels intercanvis econòmics, afavorir progressivament el desencallament de la societat i la seva prosperitat. Però també és cert que Europa i EUA en aquest cas, apliquen mesures diferents segons els interessos geoestratègics i econòmics. No he entès mai perquè es perdona a XIna el que no es perdona a Cuba. O perquè no es perdona a l’Iran el que es perdona a l’Aràbia Saudita. Però en qualsevol cas, més enllà d’aquestes contradiccions, quan esclata un conflicte sagnant on la dictadura es rabeja en la població, no hauria d’haver-hi cap moment de dubte. I aquí és on Europa sempre fa tard, molts cops, quasi sempre per darrere els EUA, a l’hora de reaccionar. Fa dies que hi ha matances a Líbia i encara s’estan pensant les mesures de boicot econòmic, la retirada d’ambaixadors i altres mesures que, quan els ha convingut, han utilitzat. Al nord d’Àfrica cal aprofitar el moment per a què Europa aparegui als ulls de la seva població i especialment dels sectors emergents i favorables a la democratització, com un clar aliat i no la vegin, com es cuidaran de remarcar des de l’islamisme radical o el panarabisme antioccidental, com una pila d’oligopolis interessats només en els guanys econòmics.