Perquè Laporta ha de ser president

Som en temps de descompte. La campanya de les eleccions a la presidència del FC Barcelona del proper 18 de juliol encaren la recta final. Avui Bartomeu segueix al capdavant en els sondejos però amb un Laporta que dia a dia retalla distàncies trepitjant-li els talons. Més lluny queden Benedito i Freixa, ja sense cap possibilitat real de vèncer. El guanyador el determinarà la participació i les inclinacions pel vot útil que a darrera hora decideixin els electors.
Aquests comicis possiblement siguin dels més decisius en la història del club. Naturalment i principal per la seva vessant esportiva però també per la cruïlla política del país, a punt d’encarar unes eleccions plebiscitàries, i en la que una organització de la importància del Barça, depenent de quina posició final adopti, pot acabar de decantar el joc en el moment més determinant del partit.
Sense desmerèixer cap dels altres candidats, el cert és que hi ha una candidatura –la de Joan Laporta- que té el Barça i Catalunya com a prioritat, i una altra que no. En cap cas però no s’ha de caure en el reduccionisme de dir que Bartomeu o tota la seva junta són espanyolistes, però sí que cal saber que dins del seu pinyol hi ha gent absolutament oposada al procés nacional que està vivint el nostre poble.
Atenció al director de Relacions Institucionals del club, Albert Soler. Quan encara hi havia catalanistes al PSC, ell era membre del sector espanyolista. Ara que tots els catalanistes han fugit, deu estar contentíssim amb la nova línia desacomplexadament antisobiranista del seu partit que, ja amb les caretes fora, és més PSOE que mai.
En una entrevista a La Vanguardia ja va deixar clar la seva ideologia reaccionària, negant que les seleccions esportives catalanes puguin competir oficialment: “Catalunya no pot competir al mateix nivell que Espanya. Una part no pot jugar contra un tot”. De fet, el seu nomenament per Bartomeu va ser aplaudit per la plataforma unionista Sociedad Civil Catalana, que fins i tot van emetre una calorosa felicitació: “Por fin alguien normal en las filas del Barça! Albert Soler estuvo en la presentación de SCC. Felicidades Albert!”
El darrer rumor sobre aquest obscur personatge, qui va ser l’anterior secretari d’estat per a l’esport, és que hauria demanat al CSD que posposés les sancions per a la xiulada de la copa fins després del 18-J per a que no perjudiquin la campanya de Bartomeu. I és que a Madrid precisament els interessa una presidència dòcil i poruga, descafeïnada nacionalment, per la qual cosa volen evitar per tots els mitjans que Laporta torni a liderar el club blaugrana.
Com que el FC Barcelona és més que un club, a part d’un coneixement profund de la vessant estrictament esportiva, per presidir el Barça calen dos requisits fonamentals: patriotisme i coratge. La presidència sortint sembla no tenir ni un ni l’altre. L’exemple més recent el trobem en l’informe que el club va remetre a Miguel Cardenal, el gran inquisidor del futbol espanyol, i a la seva tronada Comisión Antiviolencia, arrel de la monumental xiulada a l’himne i al borbó a la darrera final de la Copa. Bartomeu va al·legar que en els dies previs la seva directiva havia fet diverses crides a«la preservación de los símbolos y valores institucionales». Inclús van enviar a Cardenal un resum de la intervenció d’alguns directius que demanaven«respeto por las personas, por las simbologías y por otras instituciones». Us imagineu a Joan Gamper abaixant-se els pantalons d’aquesta manera després de la xiulada del 1925?
En canvi, el que va remetre la direcció de l’Athletic Club de Bilbao era absolutament contundent i emparava el dret de xiulada dels aficionats bascos i catalans. Més que un informe, l’escrit del club bilbaí era un refús frontal a l’expedient informatiu i a la carta que va enviar el CSD exigint que es prenguessin les mesures oportunes per coartar la llibertat d’expressió. El mateix comunicat que va fer l’Athletic el podia haver fet el Barça però, ai, va tornar a mancar patriotisme i coratge…
Els socis del Barça hauríem de poder identificar els valors positius dels millors presidents en els dirigents d’avui. Recordem Josep Suñol i Garriga, el nostre president màrtir, capturat i afusellat el 1936 pels feixistes espanyols quan anava a encoratjar als voluntaris catalans que lluitaven a la serra de Guadarrama. Tothom veuria un Joan Laporta corrent el mateix risc si el destí l’empenyés a fer-ho. Per contra, ningú seria capaç d’imaginar a Bartomeu acostant-se a cap trinxera, si no s’atreveix ni a participar en els debats electorals amb la resta de candidats!
Joan Laporta és algú que no té por a dir el que pensa ni a posicionar-se. En aquest aspecte encarna les millors virtuts de Gamper i Suñol. Fa poc, estant a Madrid i en unes declaracions a un mitjà d’àmbit estatal ha declarat sobre la xiulada: “Si hubiese estado en la grada, yo también habría pitado el himno porque comparto la causa” i, sobre l’expedient obert per la UEFA per l’exhibició d’estelades a la final de Berlín, no s’ha estat d’assenyalar a qui l’ha promogut: “Miguel Cardenal pareció que se alegraba por la apertura del expediente. Me pareció impropio de un secretario de Estado, que se dedicara a jactarse y alegrarse cocinando el expediente”.
Estic convençut que en totes les candidatures que es presenten hi ha gent preparada, però només n’hi ha una amb possibilitats de guanyar que no mostri fissures esportives ni nacionals: la de Joan Laporta. Que compta per exemple amb gent de la talla d’en Josep Cubells, excel·lent gestor i un patriota de pedra picada. En la candidatura “Pel Barça” no s’hi troba ni tebior sobiranista, ni renúncies covardes, ni cap ombra de traïció.
Socis, aficionats i seguidors, tinguem-ho ben present de cara les eleccions del proper dissabte 18 de juliol: Pel Barça i per Catalunya, Laporta president!
Soci FCB núm. 20678
PS. Adjunto l’enllaç de la cançó SuperLaporta, un divertit vídeo de suport que l’actriu Maria Lapiedra ha realitzat en base als “fetitxes” programàtics de Laporta: Cruyff, la Masia, Catalunya i Unicef: https://www.youtube.com/watch?v=PJIgWKmC9u8