- Publicitat -
He passat unes setmanes a Alemanya i en tornar a Barcelona m’he sentit deprimida. Les raons són diverses: la brutícia de la ciutat comtal, la massificació de turistes, el mal funcionament del transport públic (quan funciona), els preus (sobretot si els posem en relació amb els sous de bona part de la població), el mal caràcter de la major part dels cambrers i de les dependentes de supermercats (i aquí els sous baixos i les males condicions laborals no són una excusa), les llistes d’espera de la sanitat pública, la quantitat ingent de gent que no paga quan agafa el metro, l’alt preu dels llibres, la patètica actuació del Barça el passat diumenge (d’això encara no m’he recuperat, pobrissona de mi), el lamentable nivell de les nostres universitats i l’encara pitjor dels seus estudiants…
Cada cop que sóc a l’estranger, a un país del nord, em venen ganes de no tornar mai més. Cansada com estic de pagar preus del primer món i cobrar un sou que tot i no ser tercermundista, evidentment no té cap relació raonablement proporcional amb els preus de la vida d’avui dia, però que sí que ho està malauradament amb la qualitat dels serveis que percebo, em venen ganes d’engegar-ho tot a pastar fang. Al cap d’unes setmanes se’m passa, però com que tinc la sort de viatjar sovint, aquest tipus de trastorn cíclic augmenta la meva tendència a la bipolaritat.
Els catalans, i més concretament els que vivim a Barcelona, siguem o no barcelonins de naixença, vivim en un perpetu miratge. En efecte, molts consideren, jo no, que habitem una ciutat superior, de bellesa excelsa, que som afortunats de residir en la ciutat més fashion del món. A mi la veritat és que tot plegat em fa pena, m’agrada Barcelona i és cert que és bonica, però no me n’orgulleixo de viure en una ciutat pensada des de l’administració i el sector empresarial pels milers de turistes que venen cada any i no pel milió i mig de persones que hi residim permanentment. Així com les classes mitjanes són les que mantenen i aixequen qualsevol país, els habitants som els que fem les ciutats ser el que són. No m’agrada no poder fer una cafè a les terrasses de les Rambles sense posar-me de mala hòstia pel tracte que rebo del cambrer i encara més quan veig quant costa el cafè, no m’agrada no poder respirar quan passo per certs carrers perquè fa una pudor a pixats que fa esfereir, no m’agrada pagar 16 € per anar a l’Aquàrium i no poder veure els peixos perquè tinc una barricada de gent al davant fent fotos a la peixera amb el mòbil com si estiguessin al Louvre fotografiant la Gioconda.
Sí, ja sé que podria anar a altres llocs el món i en tornar a casa sentir-me afortunada pel que tinc. Tanmateix no crec que aquest sigui un consol intel·ligent. Les persones sempre hem d’aspirar al més alt, perquè la resignació no condueix enlloc i tenir aspiracions és allò que ens fa avançar. Tampoc crec estar demanant res de l’altre món i què collons, bé que ho pago!
Publicitat
