Resistir és guanyar. Això no és nou, és vell. El Procés tal i com l’enteníem es va acabar el 27 d’octubre del 2017. O almenys va mutar a una cosa nova. El Govern, les entitats, la societat civil, va decidir no implementar cap República més per saber-nos encara massa dèbils davant d’un Estat violent que no pas per falta de ganes. N’estic segur.
Ara ens enfrontem a un judici a la democràcia. I l’hem d’afrontar com a tal, un judici polític. La majoria dels escrits a la defensa ja apunten a que els acusats es dirigiran al món, a la ciutadania i no als jutges.
Són culpables, sí. Culpables de defensar els drets civils i el dret a vot. És per això que a qui li molesta que la gent s’expressi lliurement i decideixi per sobre dels interessos d’uns pocs que sempre han manat han decidit portar-nos a l’arena judicial en comptes de solucionar-ho amb la política. L’estament jurídic és un poder repressor, d’ordre, el que obliga a complir la llei i a castigar qui no la compleix. Han tergirversat fins a límits ridículs els fets, han generat “fake news”, han entortolligat els arguments i instrumentalitzat el sistema -que ells mateixos van crear i que ara han trobat “massa” laxe- per poder convertir el botxí en víctima i la víctima en botxí.
Així és com funciona. La maquinària ja existia però a partir del 6 de setembre del 2017 va engegar-se al màxim nivell de rendiment. I hi continua.
En aquest judici no només es jutja uns determinats líders polítics o de la societat civil, se’ns jutja a tots i a totes.
La mort de Franco no va suposar la ruptura amb el feixisme sinó la seva legalització. L’única a tot Europa. L’únic lloc del món on el feixisme no fou derrotat sinó que va mutar i adaptar-se en una institucionalització pretesament democràtica. I ni les esquerres espanyoles que van comprar el nou marc, ni les elits catalanes pactistes que se’n van aprofitar durant tants anys, ni ETA, ni el terrorisme islàmic, ni la corrupció, ni les crisis econòmiques han fet trontollar ni posar la por al cos al règim en cap moment. Només un únic moviment ha aconseguit remoure-ho i fer-lo patir: l’independentisme i el republicanisme català. Cívic, pacífic i resilient. El camí continua essent aquest, cal recuperar la iniciativa asseient-nos en una taula de diàleg que aglutini tots els actors polítics i socials democràtics per travar una estratègia
conjunta a tots els nivells, això passa per intentar tenir la serenitat i la sang freda de tots i totes i sobretot assumir el principi de realitat. El primer que cal és assumir el moment, ser conscients que no som cap república i que ni tan sols hem estat capaços d’obtenir una majoria social indiscutible a favor de la independència en cap procés electoral convalidable a nivell internacional. I no, tampoc som sobirans i el que volem és ser-ho. Això encara és una cursa de fons i el camí que escollim per seguir endavant l’hem de fer de la manera més consensuada possible i sense fer-nos trampes.
Malgrat tot hi ha coses que han canviat, en d’altres èpoques molt menys connectades a nivell comunicatiu Mandela i Gandhi van guanyar batalles que semblaven impossibles, judicis injustos que també pretenien castigar la dissidència política. I tothom ho va saber. Ara la repercussió serà enorme i com més la vulguin mitigar més gran la farem nosaltres. Això no va d’independència, no va de banderes ni d’identitats, va de decència i drets humans. És cert allò que sovint diu Gabriel Rufián de que hem d’explicar a tothom que el “a por ellos” en realitat era un “a por todos”.-
