- Publicitat -
La literatura catalana sols funciona a Catalunya i molt sovint ni això. La producció és relativament extensa i hi ha alguns autors de qualitat. Però per què aquests no transcendeixen els límits del Principat? Si parlem d’Europa o de Nord-amèrica la resposta és ben senzilla: hi ha pocs lectors professionals que puguin llegir i valorar els textos originàriament escrits en llengua catalana. Freqüentment han de recórrer a la traducció castellana… pràcticament inexistent. Així doncs, en aquest cas el problema rau en la manca de traduccions al castellà.
Notables escriptors catalans han estat traduïts al castellà com ara en Quim Monzó, en Sergi Pàmies, l’Ada Castells… però les vendes d’aquests són escasses i creen un efecte dissuasiu a l’hora de plantejar-se de traduir altres autors. Els espanyols no estimen la nostra literatura? No, simplement crec que la desconeixen profundament. I la desconeixen perquè els mateixos catalans la infravaloren i, per tant, no la saben vendre ni promoure en el mercat dels drets de traducció ni en les poques revistes i suplements literaris que existeixen.
Aturem arbitràriament a deu estudiants universitaris d’una facultat de Lletres de qualsevol universitat barcelonina i demanem-los quin és el darrer llibre català que han llegit i quan ho varen fer. Probablement aquest serà un clàssic català que llegiren perquè era un possible objecte d’examen a la selectivitat. Quins autors catalans contemporanis coneixes? "Eh… Quim Monzó". La literatura catalana no comença ni acaba en Quim Monzó, per molt interessant que sigui la seva obra. Què en saben de Núria Perpinyà, Miquel Bezares, Eduard Màrquez, Blai Bonet, Emili Teixidor i molts d’altres? Per què bona parts dels lectors que lloen sense aturador Cien años de soledad de Gabriel García Márquez no s’han interessat mai per Camí de sirga de Jesús Moncada, ni tan sols a Catalunya? Perquè no saben que existeix. Si no pensem en la popularitat relativa, òbviament, de l’univers mític d’Obabakoak de Bernardo Atxaga, autor en llengua basca, molt abans que se’n fes la pel·lícula.
Existeixen prejudicis a l’Estat espanyol? És clar que sí, però aquesta no és la resposta màgica que justifica totes les nostres faltes. No podem reivindicar la qualitat d’un conjunt d’obres si ni tan sols aquí es reconeix. Bona part dels escriptors més prestigiosos en llengua castellana són catalans: Manuel Vázquez Montalbán, Eduardo Mendoza, Javier Cercas (nascut a Extremadura però resident a Catalunya des de fa moltíssims anys i professor de literatura a la Universitat de Girona), l’interessantíssim i extraordinari Enrique Vila-Matas… Catalans, coneguts i valorats arreu de l’estat i alguns fins i tot a altres països europeus com ara França. Per origen també hi hauria d’haver un prejudici vers ells, però no existeix. Editors, periodistes, professors, bibliotecaris i altres professionals del món del llibre i de la literatura s’han cregut la seva obra, que al final és l’única cosa per la qual s’ha de jutjar a un autor.
El fet que la cultura catalana sigui la convidada d’honor a fires internacionals com la de Guadalajara i Frankfurt tampoc és la panacea que molts esperen. De fet, moltes vegades se’ns presenten aquests esdeveniments com un fi i no un mitjà. Les repercussions de la invitació de la cultura catalana a la Fira de Guadalajara no ha incrementat les vendes dels autors en llengua catalana a Catalunya ni la venda de drets de traducció d’una manera extraordinària. Ara això sí, molta gent va conèixer Mèxic de franc… de franc per ells, no pels contribuents. Però qui hi va i qui hi deixa d’anar tampoc és la qüestió, sinó què és allò que hi ha d’anar i sobretot per què.
Si aconseguíssim prestigiar la història de la literatura catalana i fer entendre que tenim autors comparables a qualsevol altre autor de renom internacional de qualsevol època (Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Carles Riba, Gabriel Ferrater, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, J. V. Foix…), la literatura catalana entraria per la porta gran de les facultats de filologia d’universitats d’arreu del món i potser llavors, els catalans de carrer, se la mirarien amb altres ulls, perquè li ho han sentit dir a un tal Harold Bloom.
Publicitat
