L’Associació Catalana de Sociologia ha qualificat d’estat de perplexitat la situació en què es troben els catalans, i naturalment TV3 ha estat la primera a afanyar-se a divulgar la notícia. A cop d’ull pot semblar que la notícia és innocent, i de fet no dubto que ho sigui per part dels científics, que en principi només tenen voluntat neutra de coneixement. Naturalment, però, no és pas així per part de TV3 la seva. Des de sempre, el poder, ni que sigui el poder de fireta compost per vulgars manaires com és el nostre cas, ha tingut claríssimes les mil i una maneres de manipular el poble, de rentar-li el cervell amb tota mena de males arts psicològiques subtils imaginades i per imaginar. Aquest ha estat l’últim exemple, que si no ha estat sonat és justament perquè, tal com acabo d’apuntar, l’actuació espanyolitzadora de TV3 es porta a terme amb sordina, a l’estil més purament espanyol: que se produzca el efecto sin que se note el cuidado.
Perquè es pugui parlar de perplexitat, hi ha d’haver sorpresa. I és clar, jo no crec que al poble català actual se’l pugui qualificar exactament de sorprès, sense que això tampoc signifiqui que se l’hagi de considerar d’assabentat. Aleshores, com està el poble català? Al meu entendre, està cansat dels polítics i, si hi ha res que li provoquen els polítics és justament indiferència, no pas perplexitat. Tanmateix, curiosament aquesta indiferència no impedeix que els votin un cop rere l’altre tot contradient el seu suposat cansament, del qual fins i tot està de moda presumir-ne com un senyal es veu que de modernitat o vés a saber de què, però en qualsevol cas queda molt guai, perquè sembla que així s’està per sobre del bé i del mal. Naturalment, aquesta postura és la pròpia de l’imbècil que creu ser tot el contrari del que demostra ser, en no adonar-se que el polític a qui tant maleeix i diu ignorar es frega les mans amb ell, atès que és justament el seu incondicional creditor, fins i tot en les raons que porten aquest ciutadà a l’abstenció. Cal concloure, doncs, que si bé el català està cansat dels polítics, sembla ser que en canvi no està cansat de si mateix, tal com es desprèn de la seva reiterada actitud a les urnes.
Per tant, ni sorprès ni assabentat, o sigui que el català de cap manera no pot estar perplex. En tot cas està estordit com ho pugui estar un xai. La perplexitat implica intel·ligència, i si alguna cosa demostra ser ara mateix el poble català és, diguem-ho sense embuts, profundament subnormal.
Però tornant al tractament de la notícia sobre la nostra perplexitat que han divulgat aquests dies els ens mediàtics espanyolitzadors d’aquí i d’allà, adonem-nos que, tal com se’ns presenta la notícia –”els catalans estem perplexos”– en comptes de per exemple “els catalans permetem que Espanya ens deixi KO”, el que fan és confondre, marejar la perdiu evitant a posta dir les coses pel seu nom. I el que aconsegueixen és que, amb aquesta perversa confusió, ens sentim culpables de la nostra situació, esclafant-nos una vegada més l’autoestima tot fent-nos sentir d’aquesta manera sibil·lina ben incapaços i inferiors per tal que, per contrast, contemplem inconscientment Espanya com una nació ferma, seriosa i moderna on emmirallar-nos, perquè és clar, els espanyols no que no n’estan, de perplexos. Aquesta, aquesta és exactament la qüestió de fons. Un gol més que ens claven; una dosi més de verí invisible i indolor que, per tant, per dissort passa del tot desapercebut m’atreveixo a dir que per al 99% del poble català, inclosa gran part d’aquell que s’autodenomina independentista. És, doncs, el peix que es mossega la cua. Se’ns renta el cervell anul·lant-nos per a la lluita i, en conseqüència, esdevenim, efectivament, culpables de no lluitar pel nostre alliberament.
