“PERPETUUM MOBILE”

             Tots estem d'acord que la llei civil és la imposada per l'autoritat civil, i els ciutadans hem d'obeir-la. Però també sabem que, “Feta la llei, feta la trampa” que equival: a burlar les prescripcions legals; també parlem de, “La llei de l'embut” que vol dir: l'estret per a tu, l'ample per a mi; i encara un altre refrany que és el més practicat pels polítics, “Van les lleis per on volen els reis” que significa: que els poderosos de la terra actuen com si les lleis no existissin.
Si sabem que tots aquests refranys es compleixen amb escreix -i els que tenen poder i manen ens ho demostren contínuament- perquè cada dia ens refreguen per la cara que tenim de complir la llei i que la constitució espanyola té un munt de lleis sacrosantes de les quals no es pot tocar ni una coma, i tan si ens agrada com no les hem d'obeir?
           
              Els governs establerts i consolidats en el temps mai desitgen que es trenqui el seu “statu quo”, però tanmateix la història ens recorda que sempre que s'ha aconseguit una fita que ha canviat el curs d'aquesta història, el poble ha desobeït alguna llei i la nova ha servit per abolir l'anterior. Estic fart de tanta legalitat que ens recorden tot el sant dia, des del govern central, i que hem de complir i obeir, sobretot nosaltres els catalans. No prediquen pas amb l'exemple, ja que si tinguessin la paciència de llegir els cent cinquanta i escaig d'articles de la seva vetusta i mal redactada constitució, restarien sorpresos dels articles que no compleixen. Ells sempre tan amatents per estudiar si una decisió és constitucional o no, però és clar!, només porten al TC per inconstitucionals els articles que els hi interessa, i que interpreten a la seva conveniència per anar contra Catalunya. Així doncs, que no ens vinguin que siguem uns estrictes complidors de la llei, quan el govern central fa anys que es passa molts articles de la constitució, de la Unió Europea, de l'ONU i molts més organismes, per l'arc de triomf.
            
                Estem vivint des de fa temps un “perpetuum mobile” (aquella peça musical que enllaça la seva fi i el seu principi de tal manera que la peça pot ser repetida infinitament), però en compte de peça musical, aquesta cantarella repetitiva que hem de patir els catalans és en forma de paraules, que sempre són les mateixes. No entenc com poden ser tan rucs que sabent (com ens volen fer creure) que el referèndum no es farà i que no existiran urnes ni paperetes per anar a votar, fan servir tantes paraules repetitives per a recordar-nos una cosa, que molt convençuts afirmen no es pot fer i no es farà. Si estan segurs perquè tants nervis?
Aquesta “cançó de l'enfadós” també la fan servir -com un sofriment moral insuportable- per inculcar en el nostre ànim, que les lleis que per a ells són intocables, nosaltres, com humils vassalls seus les hem d'acatar i obeir sense badar boca.
             
               Però aquest vassallatge que ens volen imposar perquè complim les lleis a ulls clucs no el puc acceptar amb excuses de mal pagador, com la cèlebre frase del nostre indefensable expresident, Jordi Pujol, quan deia: “avui això no toca”. Dient aquesta bagatel·la, mai tocarà; o haver de llegir (com excusa per no parlar clar i català), el que han declarat els impresentables sòmines dels Comuns (Colau, Domènech i amiguets) quan afirmen: “el referèndum que vol fer el govern l'1-O, no és el que es mereix Catalunya”. Amb aquesta bajanada mai trobaran un referèndum que els vagi de gust; o bé el “perpetuum mobile” que mai s'acaba, del PP, C's i botiflers del PSC, que ha de ser un referèndum pactat amb l'estat espanyol, quan saben que mani qui mani al govern central, tant se val siguin de dretes o esquerres, mai arribarem a un referèndum pactat. Perquè no diuen tots plegats que no volen la independència de Catalunya, tant sí com no arribem a un referèndum pactat?
             
              Aquestes persones, totes elles tan escrupoloses en complir la llei, que opinaran del moviment sufragista a mitjans del segle XIX als països anglosaxons? No van canviar la llei establerta per un masclisme recalcitrant? Segur que en aquell temps, també els que estaven en contra dirien que “no tocava” decidir sobre el tema de votar les dones.
            
              Aquests conservadors del PP, C's, PSOE i companyia amants de complir les lleis establertes, què haguessin aconsellat a Rosa Parks, que l'1 de desembre de 1955 a Montgomery va desobeir un conductor d'autobús, ocupant un seient reservat als blancs? Segons la llei no podia fer-ho i desobeint la llei, provocà un boicot als autobusos durant mesos. Rosa Parks tenia dues opcions: pactar amb els racistes o defensar la que ella creia just, que era la unilateralitat. Va triar aquesta última opció, va guanyar i va fer que la llei canviés. Segons tots aquests que van contra el referèndum català, què hauria d'haver fet la Rosa Parks, esperar un pacte impossible com ens diuen que fem nosaltres?
            
              Aquestes persones que s'omplen la boca de democràcia i lleis inqüestionables, haurien de saber una mica d'història i llegir que a França, havent sofert una dinastia nefasta, com els borbons, que arrenca amb el Principat de Lieja (1456-1482) i el regne de Navarra (1555-1620) per revertir a la Corona francesa des de 1589 al 1795, van patir més de tres segles de monarquia, que l'agost de 1789 arribà a la seva fi decretant-se l'abolició dels drets feudals i dies després s'aprovà la declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. És impensable que ara sortís el president francès i digués als francesos, que les lleis actuals de la república han de ser respectades i no es poden canviar, ja que aquesta República ve d'un trencament d'una llei que al seu dia el poble va fer tot i més per canviar-la.
Què dirien els nostres inefables conservadors davant aquests fets d'aquell temps? Que l'ordre establert no es podia canviar i estarien fent passar el temps amb raons, sense donar-hi cap solució.
           
              En aquest país que es van inventar i anomenar Espanya, on qualsevol pot arribar a president o ministre, perquè no van aprendre abans de manar què vol dir la paraula democràcia, imitant per exemple, Noruega, que després d'estar unida amb Dinamarca i a continuació amb Suècia (1814), el 7 de juny de 1905 (quasi cent anys després) van celebrar un referèndum per a saber, si el poble volia monarquia o república. Guanyà la monarquia i la independència. Els que no volen la independència de Catalunya sé que diran el que sempre diuen: el cas de Catalunya és diferent. Quina casualitat, comparin Catalunya amb qui la comparin, sempre és diferent.
Però aquí és impensable que ens facin aquesta pregunta i s'ha d'entomar la monarquia imposada per poder estar a mata-degolla durant anys i panys. A Noruega van tenir independència, referèndum i poder escollir. Aquí, ni referèndum ni escollir.
           
              Preguntaria (encara que sé que seria una pregunta sense resposta) a tota la colla dels ineptes polítics que té el govern central, perquè encara no han reconegut Kosovo. Era una província autònoma de Iugoslàvia dins Sèrbia (com Catalunya dins d'Espanya) i proclamà la seva independència unilateral el febrer del 2008. El juliol del 2010 (quan aquí el TC ens va tombar l'Estatut) el Tribunal Internacional de Justícia va proclamar que la declaració unilateral de Kosovo, no violava cap llei internacional, doncs el seu president va admetre, que les declaracions d'independència no estan prohibides.
Els senyors diputats del PP, PSOE (amb el PSC), Ciudadanos i algunes persones de casa nostra que diuen ser catedràtics, periodistes, predicadors de la televisió, opinadors sense entendre en res, les primeres paraules que surten de la seva boca, en parlar de la nostra independència i si és unilateral molt millor, és que ningú reconeixerà la nostra independència i que no es pot declarar unilateralment perquè no existeix ni s'admet. Perquè Kosovo sí, i Catalunya no?
           
             Tan difícil és fer entendre a tots aquests caps calents i de pardals, que la història no és la que ells volen sinó que les lleis van canviant perquè no són eternes i el poble demana nous reptes per anar avançant? No entenen, que si la Rosa Parks s'hagués assegut als seients reservats als negres, res hauria canviat? Que si els francesos de finals del segle XVIII no s'haguessin revoltat, potser encara haurien de suportar una monarquia borbònica? Que si el 1889, Emmeline Pankhurst i el seu marit no haguessin lluitat pel vot de les dones, creant la LLiga pel Sufragi Femení i fent canviar la llei, les dones actuals potser encara no podrien votar? Si Noruega i Kosovo no haguessin desobeït lleis existents als seus països serien actualment uns estats independents i lliures?
           
              Moltes vegades els polítics ens volen alliçonar dient: les lleis que emanen de la constitució s'han d'acatar i obeir. Però moltes d'aquestes lleis van contra les nostres conviccions i manera de pensar, i és llavors quan s'han de canviar o desobeir. Si els que tot el dia estan marejant la perdiu, proclamant “la seva legalitat” sense voler que res canviï i tot segueixi igual, no volen escoltar les nostres raons i censurar la nostra conducta amb amenaces, judicis injustificables i amb un “perpetuum mobile” repetitiu només per fer por, que no demanin una obediència cega per part nostra, que mai tindran.
                 
             Jaume Meneses