Es queden els de sempre, titulava Miquel Macià a Nació Digital. La crònica de les eleccions al Col·legi de Periodistes de Catalunya era la d’una mort anunciada. Josep Maria Martí és el nou degà, i el derrotat Salvador Cot s’ha posat a la seva disposició per començar a treballar en les necessàries reformes internes. La imatge del Col·legi ha quedat per terra, especialment després d’una campanya electoral agra i bruta. Uns i altres han estat incapaços de fer campanya sense afeblir la institució, és a dir, el Col·legi. I ara que ja s’han fet les eleccions el que els toca és posar-se a treballar perquè encara que es quedin “els de sempre”, acabin amb els problemes de sempre. Mantenir uns anys més la pugna interna no durà enlloc, i cal prendre bona nota del fair play demostrat a les delegacions territorials. Imperen els equilibris, el consens i la lluita pel poder (ja em diran!) passa a un segon o tercer terme. A Barcelona, en canvi, això no ha estat possible. Ho hauria de ser a partir d’ara.
La transparència que reclama la candidatura de Cot, hereva de la de Pilar Antillach, que, per cert, va aconseguir un 7% més de vots respecte el 2006 tot i enfrontar-se llavors al desaparegut Josep Maria Huertas Claveria, ha de regir la nova etapa al Col·legi. Però també cal afrontar de cara una sacsejada a un organisme que ha quedat enrere, encara que això suposi prendre decisions suposadament impopulars. En aquest sentit, la gestió empresarial de Martí pot ser garantia d’eficiència. La crisi també ha arribat a Rambla de Catalunya, i no es pot continuar amagant el cap sota l’ala.
En la lectura dels resultats, i de la campanya mateixa, hi ha qui ha volgut plantejar la disputa Martí-Cot com un enfrontament entre un socialista i un nacionalista, o entre un espanyolista i un independentista. Un primer cop d’ull a les candidatures i una acurada revisió als professionals que hi donaven suport a un i altre candidat a degà servia per comprovar que no era aquesta la lectura encertada. A la candidatura de Martí hi havia professionals considerats sobiranistes, de la mateixa manera que a la de Cot n’hi havia de poc sospitosos de ser independentistes. No era aquesta, doncs, la bona interpretació.
L’altra lectura era la de continuistes contra renovadors, probablement més ajustada a la realitat, però amb matisos. Efectivament, Antillach anava a la llista de Cot, mentre que Martí comptava amb el suport del degà sortint Josep Carles Rius. No obstant això, i vist amb una certa distància, sospito que en l’elecció celebrada divendres hi han intervingut causes de tipus personal, és a dir, preferències molt basades en les simpaties i les antipaties i segurament menys del que ens pensem en aspectes diguem-ne ideològics.
El periodisme té reptes importants avui. El seu òrgan col·legial ha d’estar preparat per ajudar a superar-los, si és que pot i hi és a temps. En aquest objectiu comú ningú no és sobrer, i cal deixar de banda picabaralles per molt àcides que hagin estat aquests dies.
