Esquerra Republicana de Catalunya va tancar aquest passat dissabte el seu esperat congrés de renovació amb una més que notable puntuació. Salta a la vista que el camí forjat amb precisió de bisturí pels responsables d’aquesta Esquerra reforçada, està creant nou compromís, expectació i noves adhesions a la societat. Sobretot està creant nova il·lusió, i això només pot ser beneficiós per un partit que vol i està sumant de nou. Un partit que porta 30 anys arrossegant l’autonomisme cap al sobiranisme amb resultats lents però positius.
ERC, a diferència d’altres partits desubicats que intenten fer forat a Catalunya, és qui sempre ha intentat marcar l’agenda política i ideològica posant els grans temes sobre la taula i pactant-los amb uns i altres, una tàctica que persegueix l’objectiu de la majoria social pel dret a decidir, l’únic camí viable per aconseguir la victòria final. Cosir el país amb d’altri vol dir crear majoria social, fer orgies sectàries vol dir perdre. Per això l’independentisme cal que cerqui la centralitat social encara que això a vegades comporti edificar estratègies amb diferents a un mateix.
És sorprenent i admirable com en tan poc temps s’hagi reconduit una situació força complicada, i és que ERC, des del seu independentisme de centreesquerra que mai ha deixat de tenir ni el deixarà ara (per molts cabuts de la premsa que intenten marejar la perdiu) torna a estar en condicions per a fer un pas més, tenim 3 anys per endavant per recollir afinitats i continuar obrint els ulls als partits que encara creuen amb solucions enganyoses pel que fa a l’encaix de Catalunya amb Espanya. El país ja no aguanta més, està al límit, i per això cal que ERC tingui prou força per conduir i encimbellar Catalunya al lloc que li pertoca que no és cap altre que al concert de les nacions lliures.
