Aquesta setmana la Comissió d’Igualtat del Congrés dels Diputats dóna llum verda al Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere. Una violència que s’acarnissa contra les dones pel sol fet de ser dones. Una violència que té el seu origen en la desigualtat que la societat té instal·lada en el dia a dia de les nostres vides i en la discriminació per motius de gènere existent.
Aquest fet és palpable de manera oberta, quan pel sol fet de ser dones tenim, per exemple, un salari que arriba a ser un 20% inferior al que percep un home per la mateixa feina; com de manera més poc evident però igual de punyent, quan no apareix l’expertesa femenina en tertúlies radiofòniques, o quan de manera “normal” acceptem un llenguatge no inclusiu ni igualitari que perpetua estereotips i prejudicis masclistes, per exemple en la publicitat en mitjans de comunicació. En aquest sentit, sovint trobem la imatge publicitària de dones fent tasques de la llar mentre que els homes són els que es dediquen a la tècnica, el motor o la innovació. De la mateixa manera, els permisos per naixement encara avui reserven 10 de les 16 setmanes en favor de la mare, i només 4 en favor del par; és a dir, la cura, l’atenció a menors i a dependents s’enfoca de manera clara com una responsabilitat de la dona dificulta i fins i tot impedeix la corresponsabilitat que molts homes estan disposats a entomar.
Pel PDeCAT, la igualtat és un principi rector de les polítiques públiques, perquè considerem que no podem seguir permetent-nos una societat que perpetuï la desigualtat i, per tant, que sigui camp abonat per a la violència contra les dones.
Les societats muten, canvien, es sofistiquen com també ho fan els delictes i les formes de perpetrar-los, i per això es fa necessari adequar la legislació vigent per adaptar-la a les noves formes de violència contra les dones, que ja recullen els tractats i convenis internacionals. Avui, ja no podem seguir parlant de violència contra les dones en singular perquè les formes de violència masclista són múltiples: econòmica, psicològica, sexual o física. Totes aquestes conductes de domini i control contra les dones com a conseqüència de l’abús de poder masculí instal·lat en l’imaginari social (i moltes vegades ocult) encara ara són tolerades.
El pacte d’Estat que veu la llum aquesta setmana és necessari. Cal adequar la llei orgànica 1/2004 de Protecció Integral Contra la Violència de Gènere a les noves formes de violència contra les dones, augmentar la seva protecció i millorar els mecanismes de detecció per possibilitar que fins i tot les víctimes que no han denunciat trobin resposta i empara en un sistema públic amb professionals de tots els àmbits més ben formats i capacitats per a la protecció i la rehabilitació.
El Pacte té el consens de tots el grups i partits amb representació al Congrés dels Diputats en una mostra de bona feina parlamentària de consens per al benefici de la ciutadania. Amb les 200 mesures que recull, pretén abordar reformes legals concretes per acompanyar la dona amb assistència lletrada des del primer moment que denuncia, establir sistemes de detecció de símptomes de violència o millorar de la coordinació entre diversos organismes policials, judicials o sanitaris per atendre i protegir les víctimes no denunciants si aquestes s’acompanyen d’una diagnosi de violència emesa, per exemple, pel seu metge de capçalera. El Pacte preveu actuacions múltiples perquè les intervencions públiques vagin dirigides a prevenir, detectar, atendre i recuperar les víctimes i també les causes que provoquen la violència. Per això, posa èmfasi en la formació més intensa de policies, operadors judicials, sanitaris, educatius, serveis de suport psicològic i medicina forense, i poder establir actuacions a tots els nivells d’intervenció social per definir plans, lleis i instruments per a una actuació transversal i multidiscipliar. En definitiva, 200 mesures concretes per a protegir les dones i els seus fills i filles de la violència masclista, i de les fatals conseqüències que comporta. La violència masclista la pateixen les dones i els seus fills i filles però afecten tota la societat. Per això, és un delicte públic que cal eradicar si volem una societat lliure i pròspera.
Finalment, des del PDeCat, estem satisfets perquè, d’una banda, el pacte contempla una dotació econòmica molt important per afrontar aquestes mesures, com per exemple 1.000 milions d’euros en 5 anys, que esperem es materialitzi el més aviat possible. D’altra banda, els ajuntaments recuperaran les competències en la matèria que els van ser arrabassades en la darrera reforma que el PP va aprovar en solitari per a la sostenibilitat del món local, la LARSAL. A més a més, reconeix l’autonomia i independència d’acció de les CC.AA que com Catalunya, tenim competències exclusives en la matèria, i per tant, les recomanacions incloses en el pacte, no ens vinculen llevat d’aquelles que adoptem voluntàriament.
El respecte competencial en aquesta matèria és fonamental ja que a Catalunya tenim una molt bona Llei 5/2008 del dret de les dones a eradicar la violència masclista, que ja contempla moltes de les mesures que ara inclou el pacte, com per exemple que les violències contra les dones són múltiples tal com es recull al Conveni d’Estambul o que l’existència de denúncia no és requisit indispensable perquè la dona pugui rebre la protecció necessària resultant de la avaluació del seu risc a nivell policial.
Catalunya abordarà en breu el seu pacte nacional contra la violència masclista, que esdevindrà l’eina de millora i adequació de la llei 5/2008, en un exercici constant del Govern i de les forces parlamentàries de prioritzar el drets d’igualtat entre dones i homes. Element clau per a una societat catalana lliure de violència masclista en una Europa del segle XXI.
