Al segle XVIII, davant la crisi del vell sistema feudal i les dificultats de les hisendes públiques (a causa de l’exempció fiscal de les classes privilegiades i de l’encariment de la guerra), diversos estats europeus impulsen unes noves formes de poder conegudes com a despotisme il•lustrat. “Despotisme”, perquè es tracta de monarquies que intenten maximitzar el seu poder absolut; i, “il•lustrat”, perquè és implementat per a una elit intel•lectual.
De forma similar, des de la segona meitat del segle XX, davant les dificultats dels estats en adaptar-se a les exigències de la modernitat, una nova elit ha creat un nou paradigma polític i s’ha atrinxerat en les institucions europees. I, sovint, la seva funció és imposar des de Brussel•les aquelles mesures que els estats no gosen consultar als seus ciutadans.
Com gairebé sempre, les noves formes de poder es fonamenten en la simplificació extrema del missatge, en el desprestigi sistemàtic de la participació política i en l’allunyament de la ciutadania de les decisions. I, per tant, almenys en part, la solució d’aquests dèficits democràtics passa pel reconeixement de la complexitat, per acostar els votants i els seus representants a través de les llistes obertes (o, com a mínim, desbloquejades) i en referèndums que afavoreixin una democràcia més directa. Just al contrari del que ha passat amb Lisboa a la majoria de països europeus.
Article publicat a El Triangle l’octubre del 2009
