Per una Esquerra sense complexos

Les passades eleccions del 20-N han plantejat un escenari políticament complicat per al nostre país, amb un PP crescut per una rotunda majoria absoluta al govern d’Espanya, però que a Catalunya no ha fet un resultat extraordinari. Per contra CiU, que sí que ha fet uns resultats històrics quedant com a primera força, no tindrà cap tipus d’influència al Congrés. I el PSC, que fa pocs anys senyorejava la política catalana en tots els àmbits, ha tancat el cicle electoral més advers de la seva història i amb grans dubtes sobre el seu futur més immediat.
 
Més enllà d’això, aquesta contesa electoral ha deixat en ERC un regust agredolç. D’una banda, hi ha la sensació d’haver aturat la desconfiança dels votants amb una renovació incruenta de la direcció del partit i s’ha tornat a engrescar la militància amb una campanya austera però amb caliu, fent ple en la majoria d’actes. També els republicans han estat la formació que ha aplegat més cares conegudes de la societat civil en suport del candidat Alfred Bosch mitjançant la plataforma Catalunya Sí, i s’ha escenificat una aliança estratègica amb Reagrupament que aplana el camí per recuperar l’esperit de “pal de paller” de l’independentisme. I, per damunt de tot, s’han mantingut –malgrat que per la mínima- els únics tres diputats independentistes (catalans) que durant la propera legislatura hi haurà a Madrid.
 
De l’altra, no es pot ocultar que s’ha perdut la presència al senat i el suport de gairebé 50.000 electors respecte la convocatòria del 2008. A tot això cal afegir-hi la discreta crescuda d’ICV que durant la campanya ja s’ha postulat obertament com “l’esquerra nacional” –terminologia encunyada fa temps pels republicans- i la constatació que l’independentisme social pot estar creixent però el polític recula. I en democràcia –com sovint ens recorda Xavier Rius- l’únic que serveix són els vots.
 
I last but not least, l’aparent estabilitat del resultat s’ha vist alterada fa pocs dies per la baixa de militància de l’exeurodiputat Bernat Joan i un article de l’antic secretari general, Joan Ridao, on instava els nous líders a triar entre reagrupar tot l’independentisme o intentar ocupar l’espai de centreesquerra. També ha disparat amb bala Albert Sáez, expresident de la CCMA a proposta d’ERC, on en el seu article Junqueras en el “show de Truman” (El Periódico, 23/11/2011) critica l’estratègia de la “república de la derrota” per la que –segons l’autor- hauria optat el nou president Oriol Junqueras.
 
Sense voler esmenar la plana a ningú ni menystenir cap opinió, humilment crec que ERC ha de desacomplexar-se. No pot ser que el partit sempre hagi de justificar la seva vessant independentista o el seu compromís ideològic amb l’esquerra. ERC ha apostat ininterrompudament per la independència de Catalunya des que Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira van agafar les regnes del partit fa més de dues dècades. I el compromís ideològic amb l’esquerra ha quedat ben palès per les polítiques dutes a terme en els dos governs tripartits, així com en ajuntaments i diputacions on els republicans han tingut capacitat decisòria.
 
Els conceptes de llibertat nacional i justícia social van tan inserits dins l’ideari d’ERC des de la seva fundació ara fa 80 anys, que no té cap sentit qüestionar-los o contraposar-los. No hi ha cap contrasentit entre voler aplegar tot l’independentisme democràtic i obrir-se cap al centrisme social i nacional. De la mateixa manera que l’ERC de Macià i Companys aplegava des del separatisme radical d’Estat Català al federalisme pragmàtic del grup de l’Opinió, l’Esquerra actual també hauria de tendir-hi si l’objectiu real és esdevenir una formació amb capacitat d’esdevenir hegemònica o com a mínim, influent.
 
En aquests moments, radicalitzar imprudentment el discurs independentista amb actituds prepolítiques per competir amb SI o les CUP, només pot dur ERC a l’extraparlamentarisme o, en el millor dels casos, a esdevenir un grup testimonial. Si en canvi s’opta per extremar el vessant més esquerranós per disputar l’electorat d’ICV, una força destacable però que no té vocació de ser majoritària, Esquerra es tancaria portes al creixement que ara mateix se li ofereix.
 
És en el retrocés del PSC on Esquerra podria fer més forat, tenint en compte que va patir fugues cap a ICV, CiU o -aquell electorat metropolità més inconseqüent i inadaptat- fins i tot al PP, mentre una part significativa dels seus antics votants el 20-N va anar directament a l’abstenció. I tot perquè els estrategs del PSC no han sabut percebre el sobiranisme creixent en el si de la nostra societat.
 
Amb la submissió absurda que el PSC ha demostrat vers el PSOE en els darrers temps, on els valors del catalanisme quedaven en un segon pla, els del federalisme desapareixien per manca de praxi, i els del republicanisme s’enterraven a Nicaragua, Catalunya ha anat quedant-se òrfena d’una força política socialdemòcrata, republicana i catalana, amb voluntat majoritària.
 
És per això que si ERC es presenta amb un programa socialment atractiu i modern, i nacionalment radical en el fons però moderat en les formes, i alça amb força l’estendard republicà, aprofundint en els valors del liberalisme d’esquerres, la meritocràcia i la denúncia de la corrupció del règim borbònic, pot aspirar a ocupar aquest espai polític del centreesquerra on verament hi ha molt camp per córrer.
 
Per estar en condicions de fer aquest pas endavant és precís enfortir el partit, fer-lo gran, obrir-lo a la societat civil, fins i tot a aquells que ara mateix no tinguin la independència com una prioritat immediata. Cal recuperar la credibilitat davant la societat catalana, amb realisme però també amb pretensió i generositat, mostrant-se eficaç en l’oposició: intransigent però responsable i, sense renunciar a res, tenir capacitat negociadora. I, quan s’escaigui, no tenir por de tornar a manar. Perquè malgrat l’experiència no del tot reeixida dels tripartits, Esquerra no ha de tenir pànic escènic. En democràcia els partits són estructures de poder, i si ERC vol dur la nació catalana a la plena sobirania ha d’estar preparada i disposada a governar.
 
Ara no val autoenganyar-se. El nostre país només aspirarà a la llibertat suprema quan les forces sobiranistes siguin majoria al Parlament. I per aconseguir-ho és imprescindible que ERC pugui ocupar l’espai de centreesquerra que va deixant un PSC en retrocés mentre segueixi sumant les restes de l’independentisme seriós: avançar per l’esquerra, progressant cap al centre.
 
Les claus de l’èxit per a la remuntada no cal anar-les a cercar gaire lluny. Ens les va donar el sempre lúcid i enyorat Heribert Barrera en un article intitulat La crisis de Esquerra Republicana (La Vanguardia, 10/10/1996), que marcava la ruta per sortir del desastrós atzucac on Àngel Colom, Agustí Soler i Pilar Rahola havien conduït el partit.
 
El primer pas que receptava el Dr. Barrera era acabar amb les constants incoherències entre el discurs i l’acció; i després, evitar “un mensaje excesivamente centrado en la reivindicación de la independencia, sin ningún enunciado creíble de las vías y métodos para alcanzarla; una frivolización constante de la práctica política; como si el logro de una máxima presencia en los medios de información fuese el objetivo esencial que perseguir, y, en fin, un olvido flagrante de la doctrina de izquierdas, fundamental en el partido, ignorando así, de hecho, los problemas reales que hoy más preocupan a los ciudadanos.”
 
Quan la majoria de la societat catalana ha anat demostrant en els darrers cicles electorals que vol més quotes de sobirania –sobretot fiscal- però sense concessions a l’aventurisme i les estridències, els sobiranistes responsables han de saber llegir quins són els anhels actuals del nostre poble. Recordem les profètiques paraules del president Macià: “Catalunya tindrà el grau de llibertat que els catalans vulguin”. Convencem-nos que la principal trava per a la nostra emancipació no és fora sinó dins de Catalunya. Esquerra pot ser –i ha de ser- l’eina per superar els darrers obstacles que separen els ciutadans de Catalunya de la total llibertat i plenitud.
 
 
PS. Dedicat a la memòria del senyor Enric Garriga Trullols (1926-2011), president de l’IPECC i del CAOC, gran patriota català i occità que dedica tota la seva vida a la lluita cívica, política i cultural per la independència de Catalunya i el renaixement d’Occitània.