“La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Por mucho que camine nunca la alcanzaré. ¿Entonces para qué sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar”
Fernando Birri
Podríem identificar la gènesi de l’actual cicle polític en la data del Referèndum del 1-d’Octubre i les declaracions fallides d’independència del 10 i el 27 d’octubre. En aquell moment, tot el capital polític acumulat en la fase anterior del procés havia de permetre la declaració d’independència i fer efectiva la República. Però així no va passar mai, ans el contrari: les renuncies de la classe dirigent processista, i la posterior onada repressiva desplegada per l’Estat van avortar la possibilitat de culminar el procés amb èxit.
Les eleccions del 21D, convocades per l’Estat en virtut d’una interpretació sui generis de l’article 155 de la Constitució espanyola, havien de servir per generar la pista d’aterratge d’aquells sectors independentistes que tot claudicant a qualsevol aspiració republicana, assumien com a propi el retorn a la “pax autonòmica” com a sortida endavant al atzucac provocat per ells mateixos.
Aquest ajornament “sine die” de la implementació de la República en pro de la recuperació de l’autogovern i la democràcia, i l’eixamplament de les bases socials republicanes, funciona com un vehicle màgic on abocar les aspiracions al retorn a la normalitat prèvia del govern de fireta autonòmic que repartia subvencions a cortals i cortalets (sota el lema “Anem fent país”) i va alimentant les aspiracions d’aquells que arribat el moment clau no fan més que arronsar-se sota el pretext que ho poden tolerar tot menys perdre la casa de l’Empordanet (Jordi Baiget dixit). Però aquest “tout serà comme avant” ja no és més que una ficció que la realitat no aguanta ni un segon: l’Estat ha decidit liquidar tot el sistema de les autonomies i fer una ofensiva recentralitzadora per articular una identitat nacional espanyola inconclusa fins el moment.
La disputa entre JxCat, PDeCat i ERC per la supervivència i el control del camp independentista es mou en el relat de l’embat de curt termini que planteja l’Estat i la perspectiva de la recuperació autonòmica sota la creença que des d’Espanya s’acceptarà una rendició. Aquesta idea força és una insensatesa que pot abocar al país a perdre bous i esquelles, ja que per l’altra banda no hi ha marge de maniobra: la disputa pel control de l’Estat que s’ha desfermat entre les elits extractives i les oligarquies financeres que s’agrupen al voltant del C’s i PP ha fet del tema català un element clau per assaltar la bossa de votants dels altres i mantenir les pròpies. Així, mentre es distrau l’atenció al voltant del desmantellament de l’eixut Estat del benestar i es tapa la corrupció es fa front al “desafío catalán” amb “mas España i menos Cataluña”.
D’altra banda s’ha de posar damunt la taula la necessitat de superar els lideratges personals i institucionals que ens han portat a l’actual situació i que aspiren a un retorn al marc autonomista amb el programa de govern a desplegar sota l’axioma “Legalitat autonòmica i obediència republicana” o traslladant la construcció de la República a l’exili més a forma de fugida endavant en forma de processisme republicà que no pas com una acció que permeti fer-la efectiva. Hem de dir prou, no podem acceptar cap mena de xantatge en relació a la implementació de la República. És en aquest sentit que l'escenari d'eleccions serà provocat per aquells que volen normalitzar l’autonomisme, no pas per aquells que no cedeixen a l’enèsim xantatge en clau processista.
Se’ns fa del tot necessari refer el camp republicà amb una aposta clara i contundent al voltant d’una estratègia i una tàctica que permeti implementar la República en base a la unilateralitat i la superació del marc legal espanyol amb l’exercici efectiu de la desobediència, articulant noves majories i aliances que permetin superar l’hegemonia neoautonomista que exerceix ERC, PDeCat i JxCat en el camp independentista. L’independentisme s’ha de reinventar construint nous artefactes polítics i àmplies aliances, desenvolupant estructures de contrapoder, així com denunciant la sistemàtica repressió estatal i el desmantellament de drets democràtics i civils bàsics que pretén liquidar també drets socials i econòmics. Els nostres drets els defensarem des del carrer i les institucions no han de fer cap cosa més que situar-se al servei de les persones i no voler imposar les renuncies d’unes elits porugues sobre totes aquelles persones que van fer possible el Referèndum l’1 d’Octubre en defensa de la seva dignitat i llibertat. Per això ens cal un nou horitzó republicà.
