Per un Institut de Patrimoni de Barcelona

El 2003, unes obres al casc antic de Barcelona van posar al descobert les restes de la seu de la primera universitat laica del Cap i Casal, fundada el 1431. La universitat va ser creada pel Consell de Cent de Barcelona, i estava situada entre els actuals Portal de l'Àngel i Via Laietana, en una zona coneguda a l'època com a Vilanova dels Arcs. Ara fa pocs dies, en ple 2016, part d'aquestes valuoses restes han deixat d’existir. La causa d’aquesta pèrdua patrimonial irreparable és desgraciadament massa sovint coneguda a la nostra capital: combinació fatal, a parts iguals, de l’actuació impune de constructors destralers i una bona dosi de negligència municipal.
És per evitar casos com aquest que els regidors d’ERC Alfred Bosch i Jordi Coronas han posat sobre la taula la creació d’un Institut de Patrimoni de Barcelona, en el marc de la conferència Barcelona: un nou model d’urbanisme social pronunciada recentment al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya. Un ens municipal que hauria de ser autònom, amb veu pròpia i capacitat de decisió, per garantir, com va dir Coronas, que el dret urbanístic no passi sempre pel damunt del dret del patrimoni.
La seu d’aquest nou organisme també tindria una ubicació simbòlica: el Palau del Laberint d’Horta, la mansió històricament coneguda com a Palau Desvalls o del Marqués d’Alfarràs, construïda al segle XVIII i que té una antiga torre medieval de defensa, dita Subirana, adossada a la part posterior.
La rehabilitació d’aquest immoble està projectada des de el mandat passat i, a més de reunir les condicions de superfície i ús per a l’institut, exemplifica la trista situació d’una part rellevant del patrimoni de la ciutat que queda fora dels grans circuits turístics, amb edificis de titularitat pública en un estat deplorable. Dels 4.000 metres quadrats que té aproximadament aquesta finca, un miler estan en estat ruïnós i uns altres mil han de remodelar-se íntegrament.
A hores d’ara tothom sap que la preservació del patrimoni arquitectònic i cultural no és un objectiu principal pel govern d’Ada Colau. El sol fet de tenir de regidor d’Arquitectura algú com Daniel Mòdol, que en el temps que porta al càrrec només ha destacat per qualificar la Sagrada Família de “mona de Pasqua gegant”, o de Cultura a un Jaume Collboni, que primer diu que el teatre Arnau serà un equipament pioner en teatre infantil i al cap d'un mes proposa enderrocar-lo, ho diu tot sobre la fiabilitat dels regidors del PSC en aquest camp.
Un partit, el socialista, al que per cert hem d’agrair la desaparició o mutilació de notables edificis d'interès cultural com la Casa Sicart, obra mestra d'Antoni Maria Gallissà, el manicomi de Nova Betlem, els palaus Finestrelles i Mauri, la casa natal de Joan Maragall, la masia Casa Morera, el palauet de Miramar, les restes del Baluard del Migdia, etc.
Cal agrair aplaudir que, malgrat estar a l’oposició, els regidors d’ERC siguin els que formulin les propostes més serioses i fecundes sobre urbanisme i patrimoni. Ara bé, sembla que el tàndem Colau-Collboni estigui per altres coses. Encara és hora que facin una valoració de la proposta republicana sobre aquest Institut Municipal de Patrimoni, d’altra banda tan necessari per a la ciutat. Però està clar que comuns i sociates han arribat a un punt d’autosuficiència i enrocament que fa l’efecte que el que no els interessa a ells, no interessa a Barcelona. I aquest camí sectari únicament pot dur-nos al desastre col·lectiu.