Hi ha persones que es pensen que la seva merda no fa pudor. I s’entén, atès que es dediquen a esquitxar-la als que els envolten. Però això no és el més curiós. En allunyar-la tot el que poden de si mateixos, no només no la senten sinó que tampoc la reconeixen com a pròpia convençuts que és de l’altre, i, no tenint-ne prou, a sobre l’assenyalen. Aquest seria el resum de l’anterior article, en què parlava de la gent que acusa els altres d’insultar i ho fan amb acusacions justament insultants, amb l’insult directe o a través de la calúmnia que els fa situar-se en una pretesa posició de superioritat moral que, de fet, és la injúria més baixa imaginable, aquella que per projectar la mentida es vesteix de vint-i-un botons.
És fàcil reconèixer aquestes persones. Es manifesten amb tot el seu esplendor en moments clau com l’actual, a les envistes de les eleccions d’Esquerra –d’ERC?– del dia 7. Aleshores mai no fallen. Són del tot previsibles, se’ls veu venir de lluny. Són capaces de fer front comú amb l’enemic per tal d’enderrocar qui la seva ceguesa els fa creure que és l’enemic més elevat. I aquest naturalment acostuma a ser aquell que defensa amb coratge i coherència les exigències de la pròpia clarividència i, per tant, posa en evidència l’altre que l’ataca i curiosament diu defensar el mateix objectiu però amb altres arguments. Perquè és clar, de fet aquests arguments no són més que la disfressa de la pròpia confusió i covardia que, sense adonar-se’n malda per ocultar. Són subterfugis, excuses de mal pagador per dissimular al capdavall la seva indigència mental i pobresa d’esperit.
Només cal preguntar-se per què Reagrupament fa tanta por a la resta de candidats, més enllà i tot dels seus respectius estómacs agraïts. I només cal observar com actuen contra Carretero. Fet i fet, ho fan com el PSOE i el PP quan es tracta en el seu cas de la unidad de la patria: agafats de la mà. És trista aquesta coincidència que, lluny de limitar-se a ser una analogia, coincideix en la praxi. Perquè em sap greu dir que, llevat de Reagrupament, la resta de candidats independentistes demostren estar defensant l’espanyolisme en atacar Carretero amb la ràbia pròpia de la por, i prova irrefutable d’això és que coincideixen amb el PSC-PSOE, El País, El Mundo… en desacreditar-lo o silenciar-lo directament. Però això no és tot. Per si fos poc lamentable, els candidats d’Esquerra coincideixen també en les formes dels espanyols en fer veure que no estan en conxorxa per tal de marcar distàncies i distingir-se els uns dels altres, però en realitat fent pinya, coincidint cadascun per la seva banda amb l’objectiu comú a eliminar: Reagrupament.
El dia 7 serà clau per a l’independentisme, i, doncs, per al futur de la nostra nació. No és una opinió: els fets demostren que continuisme significarà continuar treballant per al suïcidi nacional perpetuant el rumb directe cap a l’espanyolitat, i, el més trist de tot, des del sector independentista. De vegades conservar significa perdre. Quan ja has tingut prou indicis del mal camí que enfiles, quan ja has patit prou la pèrdua, ser conservador és simplement absurd. Ni tan sols suposa conservar el poc que et queda, sinó accelerar a ritme exponencial la pèrdua definitiva.
Cal un canvi radical i assenyat amb urgència. I val a dir que no és necessari referir-se a aquesta qüestió per entendre que, en aquesta vida, quan en calen molts per vèncer-ne un de sol, no hi ha dubte de qui és el fort i quins són els febles. I aquí, fortalesa vol dir raó, si més no solidesa d’arguments. Allò que encarna Reagrupament. No hi ha dubte, la por que provoca Joan Carretero a la resta de candidats és un fet. I els fets són els que millor parlen.
