La República Catalana, proclamada pel Parlament de Catalunya el 27 d’octubre d’enguany, no està tenint el funcionament del que hauria de ser el d’un Estat normal i corrent. De fet, és raonable arribar a pensar que des de la declaració d’independència no hi ha hagut cap institució amb poder polític que hagi fet cap gest per consolidar la República. És realment així? Què li falta a la República Catalana per poder dir-se Estat?
Tots els conceptes que són objecte d’estudi de la Ciència Política són polisèmics i es poden interpretar des d’òptiques diferents. L’Estat no és cap excepció en aquest aspecte. La seva naturalesa ha estat estudiada i interpretada per una infinitat de pensadors i des de l’Edat Antiga ha sotmès al seu poder els seus ciutadans ja sigui en forma de Ciutat-Estat, d’Imperi o d’EstatNació.
El concepte d’Estat és variable segons l’espai i el temps en que l’observem. Tot i això, hi ha dues visions generals que ens permeten conceptualitzar-lo de forma senzilla. Des d’una perspectiva àmplia, l’Estat és entès com a qualsevol comunitat política dotada de govern i d’instruments coercitius; en canvi, des d’una visió més estreta es contempla l’Estat com un ens amb fronteres, població i institucions estables.
La República no té, ara per ara, ni control sobre unes fronteres delimitades ni sobre una població estable. Com a resultat de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola s’ha quedat sense institucions sòlides i govern, perdent també el control sobre els Mossos d’Esquadra, que tenen l’ús de l’anomenada violència legítima.
Els instruments coercitius són un element considerat clau per molts politòlegs a l’hora de definir les característiques de l’Estat. Al llibre Leviatan, Thomas Hobbes definia l’Estat com a la institució els actes de la qual són assumits per tots com a propis, de manera que es pugui utilitzar la força i els mitjans de la comunitat per assegurar la pau i la defensa comuna. Un dels autors que dóna més importància a l’ús de la força es potser Max Weber a l’obra La política com a professió afirmant que l’Estat és l’organització de base territorial que reclama per sí mateixa (i amb èxit) el monopoli de la violència legítima sobre aquell territori. La legitimitat per utilitzar la violència és un dels trets fonamentals de l’Estat, però no és pas l’únic. Un Estat ha de ser sobirà, entenent que ha de tenir l’autoritat última i inapel·lable sobre el seu propi territori.
Una de les seves funcions és precisament garantir aquesta sobirania davant de possibles agressions externes. La República Catalana no és sobirana, ja que no té cap autoritat efectiva sobre el seu territori ni sobre la totalitat dels seus ciutadans, factor imprescindible per poder-la considerar un Estat.
És d’importància vital que un Estat tingui un govern amb voluntat de governar i que, de millor o pitjor manera, governi. El poder executiu no és l’essència de l’Estat, però no existeix un Estat sense un govern que el dirigeixi. A hores d’ara no queda clar qui governa a Catalunya. És una delegació del govern de Madrid enviada expressament a Catalunya? Ho fa directament el president Rajoy i el seu consell executiu des de la Moncloa? I quin paper juga el govern que s’autoanomena legítim, que és el que va guanyar les eleccions autonòmiques del 2015 i va signar el decret de convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre? Aquesta situació confusa es resoldrà, probablement, amb les eleccions del 21 de desembre, on es designarà un parlament que haurà d’investir un president amb l’encàrrec de formar govern.
Un altre tret fonamental de l’Estat és l’aparell administratiu burocràtic. No és una estructura amb la funció de governar, sinó amb la d’executar les decisions del governants. El funcionariat que desenvolupa aquesta activitat sí que existeix a Catalunya, però la seva funció segueix estant al servei de l’Estat Espanyol i no pas de la República Catalana.
A més, tot Estat necessita un marc legal sobre el qual es reguli tota activitat duta a terme dins les seves fronteres. Aquest marc legal té una pedra angular, una mare de totes les lleis: la Constitució. El marc legal preveu mecanismes per la seva pròpia modificació, que augmenten en exigència a la vegada que augmenta la profunditat de la modificació proposada. Des de la proclamació de la República del 27 d’octubre no s’ha aprovat cap llei al Parlament de Catalunya –donada la seva dissolució per l’aplicació de l’article 155- ni el govern republicà a l’exili ha aprovat cap decret llei. La República segueix sense tenir una Constitució, de fet no s’ha engegat el procés constituent que hauria de culminar amb una nova carta magna, per tant està mancada de marc legal propi.
Els Estats són creadors d’identitat, que se sol expressar a través del llenguatge de les nacions i els nacionalisme, encara que no sempre. De manera inconscient –o no- es creen fonts d’identitat com són les seleccions esportives, les llengües oficials, els himnes o les banderes. Potser aquest és l’únic tret fonamental dels Estats que la República té guanyat, ja que si una cosa és forta en el sí del moviment independentista català és la capacitat de crear simbologia.
Sintetitzant aquesta exposició, mitjançant l’ús de la violència legítima, un Estat ha de ser capaç de ser reconegut dins les seves pròpies fronteres. Amb aquest control ha de garantir que les seves accions siguin obeïdes i a la vegada internalitzar una identitat col·lectiva tant com a mecanisme de control com per facilitar la comunicació de les persones entre sí. Per acabar, un Estat no és Estat pel simple fet de dir que ho és, sinó que necessita una relació amb la resta d’Estats i ser reconegut com a tal per part d’aquests.
Així doncs, hem de dir sense por a equivocar-nos que la República no és (encara) un Estat, però hem d’entendre que tampoc ha fet cap pas endavant –tret de la proclamació- per constituirse com a tal. Amb mig govern a la presó i l’altre meitat a l’exili no es pot dur a terme acció política.
Com que mai oblidarem que la Segona República Espanyola es va proclamar gràcies als resultats d’unes eleccions municipals, tant els partidaris del la República com els seus opositors han de votar massivament el dia 21 de desembre per convertir aquestes eleccions autonòmiques en el referèndum que l’Estat espanyol mai ha volgut acceptar.
