La periodista Norián Muñoz publica una article al Diari de Tarragona que fa vergonya de llegir. I no per l'article sinó pel que diu. Hi descriu l'estat actual del jardí vertical i la pantalla gegant de la Tabacalera. La periodista ens informa que el conjunt, que va costar 3,3 milions d'euros en el seu moment i que es va vendre com el símbol de l'Smart City (un nom que avui només sona a oficina de col·locació d'il·lustres del PSOE), s'ha convertit en un niu de merda de coloms, plantes seques i estructures oxidades que comencen a ser perilloses. Ja ho sabíem. De fet, el jardí, la pantalla i tota la Tabacalera està així i no ho hem parat de denunciar. Però sembla ser que als que manen els agrada, i per això impediran tant com puguin que la Tabacalera deixi de ser el que ara és.
Davant d'aquest desastre de manteniment inexistent, l'Ajuntament no té previst canviar cap de les estructures podrides ni reparar la pantalla, que es va cremar el 2016 quan feia gairebé mesos que no es posava en funcionament. Des de l'Ajuntament, ens diu l'article, afirmen que no està previst canviar-la perquè «canviar-la costa molts diners» El jardí, tot i que s'ha convertit en un gran colomar ple de plantes mortes, costa 24.200 euros de manteniment anual i és una mostra més de com llençar diners públics sense solta ni volta. «El jardí vertical més gran d'Europa» deia la propaganda… i encara ho diu alguna. Millor que n'esborrin el rastre els qui encara en parlen per no fer més el ridícul davant qui encara se'ls creu.
Aquesta manca de manteniment marca de la casa que ha portat a aquesta situació de vergonya absoluta per a qualsevol tarragoní o tarragonina que s'estimi aquesta ciutat serà la mateixa que es produirà a les ara flamants instal·lacions de l'Anella Olímpica que no saben com acabar perquè els falten diners per totes bandes. Els Jocs Mediterranis, endarrerits un any en una decisió insòlita a nivell mundial com a conseqüència de la inutilitzat dels que els gestionaven a Tarragona, deixaran a la ciutat unes instal·lacions que no es podran gestionar, ho sap tothom i no és profecia. I aleshores apareixerà un mag o altre que en farà negoci. I si no, espereu uns mesos o uns anys i ho veureu.
Però no només això. Els manaires de la ciutat, que veuen com l'Amfiteatre amenaça ruïna i ho sabien des de feia anys, es permeten dir que creuen en el patrimoni i, mentre tanquen part de l'espai del monument Patrimoni de la Humanitat pel perill evident per als visitants que suposa mantenir-lo obert, cobreixen les voltes del Pallol amb estructures metàl·liques per no se sap ben bé què.
Mentrestant, les associacions de veïns de la ciutat, de manera majoritària, parlen i insisteixen que no se les té en compte i, quan plou, la de la Floresta, per exemple, ha de córrer a posar cubells per no trobar-se el local massa inundat. Cada cop que canvia una junta veïnal i se li ocorre convocar una assemblea de veïnes i veïns, el malestar es fa present, vessa i amenaça sortir de mare, un malestar creat per qui des de l'Ajuntament ha deixat la ciutat, tal com es diu popularment, «de la mà de Déu»… i ja sabem que Déu no existeix. Per no parlar de la brutícia acumulada per una execució absolutament ineficaç del contracte de de neteja, sense cap mena de control en el seu compliment malgrat la feina excepcional de la plantilla. Per no parlar de tantes altres coses que no només no s'arreglen sinó que només prenen el camí de l'empitjorament.
I ell riu, i l'altre també, un calla i la de més enllà rosega les cametes mentre altres s'indignen per deixar de ser intocables, com els d'Elliot Ness. I rasques i no veus ni recordes què hi havia darrere de la merda acumulada, però saps que acabarà saltant costi el que costi. Ai les corbates! Ai les jaquetes de mudar! Ai la misèria acumulada en forma de milions d'euros o amb muntets molt més petitets! Ai! Tots els esforços encaminats a fer callar qui parla (i per això volen fer fora la Laia Estrada) i que tot sembli un accident, o una aplicació de la Llei.
Això sí, a tot arreu hi ha gent que aporta dades, fa denúncies que no s'atreveix a materialitzar, explica coses i, tot i que ha passat temps, no ha oblidat com la van maltractar i fins i tot amenaçar per tal que els miserables poguessin acumular més misèria, que és l'únic que saben fer. I a tot arreu, a cada barri, hi ha bona gent que té clar que aquesta situació té responsables i aquests tenen noms propis: (pots posar aquí la llista, lector o lectora, que no t'equivocaràs). I a tot arreu de la ciutat hi ha gent que sap que tot té solució i aquesta destrucció programada de la ciutat es pot aturar.
No és cap metàfora perquè seria frívol fer-ne anar però veure i mirar com es gestiona Tarragona en aquest darrer acte de la comèdia ballesteril és el més semblant a assistir a la destrucció programada de la vida, a l'intent de normalitat quan saben perfectament que van dalt d'un cotxe a tota llet, han soldat el volant i a tres-cents metres ve un revolt que no podran agafar mentre a la ràdio sona, a tota pastilla, «Sobreviviré!». De cap al penya-segat i «ja ho faran los nois….»
Ah, i l'estudi de l'aire, oh, sorpresa!, no el farà ningú, tot i que les seves conclusions diran que tot el que respirem és bo i més que bo, boníssim. I dic que no el farà ningú perquè el cobrarà el mateix de sempre (sí, també en saps el nom) i els resultats ja els sabem.
I, tal com ell mateix explica, quan Ballesteros va pel carrer, la gent li demana que es torni a presentar….
Jordi Martí Font
