Cadascú deu tenir una vivència molt personal en relació al procés nacional que vivim, però m'hi jugaria un sopar que compartim multitud de percepcions i sensacions. En relació al conflicte fa anys que els insults i les acusacions de terrorisme varen deixar d'alterar-me les constants vitals. Fer pell morta de tota la violència verbal i mediàtica que practica l'enemic – recordem que estem en guerra – no deixa de reflectir els molts passos per endavant que anem en aquest camí que hem decidit emprendre sense retorn. Fins aquí bé.
Però hi ha una actitud de l'enemic que m'indigna, concretament que em tracti com si fos imbècil. La guerra s'està guanyant en molts camps de batalla i en qüestions d'argumentari sembla evident que la victòria és per K.O tècnic. Tot i així, només demanaria a l'enemic que em respongui la següent pregunta: per què la independència és bona per a Espanya i dolenta per a Catalunya? Per què?
Per creure'm això que l'enemic, tant el de dins com el de fora, afirma amb tanta rotunditat, només espero un missatge per Televisió Espanyola del president del Govern espanyol anunciant que ha comunicat a Sa Majestat el Rei que acaba de signar els decrets de dissolució de l'Executiu i que ha passat tota la tutela a la Unió Europea. Aleshores, sí.
Els unionistes i els negacionistes pregunten de manera recurrent, amb un to perdonavides: “la independència de Catalunya per a fer exactament què?” Doncs mirin, com a mínim perquè tenim tant dret a errar el tret com vostès tot i que el llistó és tan arran de peus que, francament, no serà gens complicat millorar la situació ni que sigui un xic. Només els posaré dos exemples comparatius de perquè serveix tenir el poder a casa. Renfe contraposada a Ferrocarrils de la Generalitat o la carretera N-II deixada de la mà de Déu contraposada l'Eix Transversal desdoblat. En el primer el nivell de servei a favor dels nostres trens és incomparable quant a puntualitat, neteja i prestació de serveis en general. En el segon, estem parlant de salvar vides. Un any d'Eix desdoblat, un any sense cap víctima mortal sigui catalana o espanyola, per cert.
Segons el Centre for Economics and Business Research (CEBR) de Londres, en el seu informe sobre la Lliga Econòmica Mundial que preveu l'evolució de les trenta economies més potents del planeta, Espanya passarà de la tretzena posició actual a la divuitena l'any 2028. Com quedem, doncs? Volen dir que ens convé als catalans quedar-nos a Espanya? Digueu-me observador, però jo diria que és un mal negoci? Potser sí que ser independent en aquestes latituds és una mala feina. Però per a tots, suposo, no?
I és que en el fons, la raó per impedir que Catalunya esdevingui un Estat independent entre un unionista negacionista de dreta, dita “moderada”, o un d'esquerres i un d'extrema dreta és el mateix. És a dir que no els surt d'allà on tots sabem que els catalans puguin ser allò que vulguin. El que molesta especialment és com els que volen argumentar contra la llibertat són incapaços de reconèixer que, per sobre del lliure albir d'un poble que vol practicar la màxima expressió de la democràcia, avantposen l'orgull ferit.
Una vegada, l'exdiputat i exconseller Joan Puigcercós em deia que a Madrid el que no suporten són les mitges tintes. Agraeixen que vagis de cara i si ets independentista i la teva ànima no pot amb Espanya ho diguis a la cara. De tornada, doncs, arriba un moment que, posats a fer, hom arribaria a preferir la franquesa d'un fatxa en comptes dels subterfugis de falsos demòcrates quan ja ha quedat clar per activa i per passiva que des de l'òptica del Dret Internacional, per sobre de la legalitat hi ha la legitimitat. (Ex: Sentència de la Cort Internacional de Justícia sobre independència de Kosovo)
El problema de tot plegat és, adequant l'afirmació de la gran Crònica de Ramon Muntaner, que així com els demòcrates anem amb alegria i goig a les urnes (“batalla” a l'original) els negacionistes hi van per força i amb temor. No és l'única diferència, de fet, perquè els sobiranistes hem sabut aplicar-nos també aquella màxima que ve a dir que estàs disposat a deixar-t'hi la pell perquè el teu oponent pugui dir-hi la seva per molt contrària que sigui la seva postura.
Espanya és una ciclogènesi explosiva en si mateixa, una gran borrasca dins de la Unió Europea. També m'hi jugaria un sopar que més d'un funcionari i mandatari europeu deu haver pensat alguna vegada “per què coi vàrem deixar entrar aquesta colla?”. Cada segon que seguim a Espanya és una manca de respecte envers nosaltres mateixos. Formar-ne part ja és indigne. Sortosament ho estem compensant posant fil a l'agulla perquè crec, que com em passa a mi i per sobre de la identitat, ens hem cansat de ser tractats com uns grans imbècils.
