Des dels Decrets de Nova Planta de Felipe V fins a les lleis dels quaranta anys de dictadura de Franco, l’estat espanyol mai ha aconseguit un dels seus objectius prioritaris que es esborrar qualsevol diversitat nacional, cultural i lingüística que no fos estrictament la castellana i imposar la uniformització. Amerats d’aquesta idea, ens han maltractat, ens han insultat, ens han espoliat… en l’únic que no han pogut és en la nostra parla. A casa nostra seguim parlant en català… I, potser això és el que més els hi cou.
Al 1978, a l’obrir-se el procés democràtic, els signants de la Constitución van haver d’acceptar aquesta tossuda realitat, agreuxada per un problema: Els catalans i els bascos reivindicaven el fet diferencial històric i volien l’autonomia. Llavors, en lloc d’acceptar aquesta petició carregada de raó, no se’ls hi va ocorre res més que inventar 17 comunitats. Així les del País Basc i Navarra, i sobretot Catalunya, quedaven difuminades entre totes les demés, amb el que s’ha acabat anomenant “café para todos”.
Els bascos, i els navarresos, però, van estar alerta i van aconseguir fer prevaldre els furs, que ja va mantenir Felipe V i, desprès de que Alfonso XII al 1876 els derogués parcialment, s’havien recuperat al 1936. Aconseguien, així, la vigència dels seus Drets Històrics en el seu estatut del 1979 i, a més, un amillorament al 1982.
En aquell mateix moment no van ser tan destres els representants catalans (2 dels 7 dits “padres de la Constitución”) ja que amb els seus, també, Drets Històrics per a posar damunt la taula -la Generalitat fou creada el 1359, tot i que la institució parlamentària a Catalunya té els seus fonaments en l’edat mitjana, amb les assemblees de Pau i Treva, la primera a Toluges (Rosselló) el 1027- no es va fer res més que acceptar una feble Autonomia que amb el temps ha anat de malaltia en malaltia sense poder fer-se gran perquè, a més a més, se l’ha fet servir per a transfussions cap a les altres. L’estratègia emprada segurament va ser decissiva perquè es pogués dur a terme la, per algú, tant elogiada transició, però que trenta-quatre anys desprès ja es veu com aquesta artificial organització territorial comença a trontollar per tot arreu i, el que és més greu, esta passant factura, a tothom però a nosaltres especialment perquè, sota la disfressa de Cupo de Solidaridad, ens han “volat” tants diners que han fet que, ara, hi hagi CCAA sense les nostres possibilitats i capacitats que estiguin, fins i tot, millor que la nostra.
Amb la vigilància, com a membres de l’Euro, de la C.E. i amb la campanya salvatge de re-centralització al km.0, això de les Comunitats Autònomes cau de madur i moltes ja estan tornant competències, i perque haurà servit l’invent ?… Doncs per deixar una Catalunya rica i pròspera a l’alçada d’una unificació per baix, a excepció de la Capital que ja s’en han cuidat, tots, de vestir-la adequadament per ella poder anar de gala.
I tot, potser, per no donar un bon cop de puny a la taula quan ha estat el moment. I tot, potser, per parlar diferent.
Publicat al http://reusdirecte.cat
