Tantes vegades les circumstàncies s’esdevenen com a conseqüència de no haver sabut trobar el moment de no cometre l’error. L’error de llançar-se al buit de les cabòries sentimentals. L’error d’haver callat les ganes en creure-les inapropiades. Minuts, hores de càlculs que, finalment, desemboquen al desenllaç no desitjat. N’hauríem d’haver après, propensos com som a escollir la drecera més complicada i gens escaient. ¿És probable que, algun dia, acabem per acceptar la senzillesa de fons de les nostres relacions? Vés a saber. Mentrestant hi ha qui perd l’oportunitat d’hostatjar-se entre les mil meravelles de la tendresa expansiva de qualsevol vespre. Resignat a pensar en clau de negatiu. Incapaç d’entendre que l’escletxa de la pròpia felicitat, s’obre a partir de la felicitat dels més pròxims. I deixeu-me dir, ni que sigui de passada, que el més pròxim pot presentar-se, inesperadament, en el refugi més impensat…, o potser un pèl premeditat.
Sigui com sigui, l’enyor s’esmuny cada dia de puntetes per aparèixer oportunament en moments de delicadesa extrema. Massa tard de vegades, quan les condicions el fan irreconciliable. Entre les pàgines d’un llibre, en alguna peça musical. Surant en alguna olor, en la roba… En alguna d’aquestes ocasions, però, no hauria de ser pas gaire difícil omplir-ne la vacuïtat. Caldria, només, restar curiosos i procurar comprendre perquè, de sobte, els sentiments es contreuen i estrangulen les arrels. Llavors, una vegada descobert, de res serveix no enviar el missatge que tens embastat al mòbil. O deixar córrer la trucada que has teclejat. Com de res serveix, tal divendres, contemplar i lamentar trenta-tres anys clavats a una creu si tampoc sabem estimar-nos.
