Per la democràcia al Sud d’Europa

Europa té un problema. I es diu Espanya. Si algú creu que l’única qüestió preocupant d’Espanya és la frivolitat de la seva banca i el seu sector immobiliari i una certa tendència llatina al “dolce far niente” s’equivoca. Hi ha un problema de fons que fa d’Espanya una zona de potencial desestabilització per a una Europa pròspera i democràtica. Hi ha un pecat original que condiciona bona part dels problemes estructurals espanyols. És l’únic estat que va formar part de l’eix feixista, abans i durant la Segona Guerra Mundial en el que no s’ha produït una veritable ruptura amb el règim autoritari. Els interessos de la Guerra Freda amb una hàbil operació de transvestisme dels sectors oligàrquics que van donar suport al dictador Franco, van possibilitar que un Rei nomenat per ell, sigui ara la clau de volta d’un règim formalment democràtic, però que de fet, està en mans dels sectors socials i polítics que van ser la base de suport al règim feixista.
Una transició sense ruptura va donar una aparença de normalitat que ara és qüestionada per la triple crisi: econòmica global, la de la bombolla especulativa espanyola i la de les relacions internes entre les nacionalitats amb més personalitat Catalunya i Euskadi i l’estat centralista.  A Espanya no hi ha hagut ni tant sols un procés d’ostracisme per tots els responsables del franquisme i de la seva repressió, com hi va haver a Grècia i Portugal; i hi ha hagut en tots els països sudamericans i Sudàfrica. A Espanya es va garantir una amnistia per a tots els responsables del règim i es va implantar l’amnèsia sobre el fosc període de l’aliat de Hitler i Mussolini. A diferència d’Europa, on la memòria de la resistència democràtica i sobre la crueltat dels règims autoritaris és present a l’escola, a la museografia i al calendari de celebracions cíviques, a Espanya no hi ha res de res.
Tot aquest pròleg històric de política comparada, per a què els lectors europeus no espanyols se situïn bé allà on som. En aquest marc és on diversos responsables en governs de Franco han ocupat també responsabilitats de govern en l’actual règim democràtic, fet que seria impensable a França, Alemanya o Itàlia per posar tres exemples. Per tant, la Constitució del 1978 va ser un acord sota el soroll de sabres (amenaces militars) entre franquistes i una part de l’oposició democràtica. D’aquella feblesa inicial n’ha vingut un marc que aparentment posava les bases d’una democràcia social i plurinacional, però que, de fet, les institucions de justícia i la interpretació dels diversos governs espanyols ha anat buidant de tots els continguts més avançats. En la darrera dècada la coincidència de la crisi econòmica amb el conflicte Espanya-Catalunya per un autogovern sistemàticament vulnerat i les derivades del conflicte basc, han significat autèntics retrocessos en les llibertats individuals, de manifestació, d’associació, d’expressió. I ara mateix, amb l’excusa de l’austeritat, s’està eliminant la base municipalista de la democràcia i es desmunten els pilars bàsics de l’Estat del benestar construïts recentment. Les 19 autonomies inventades per frenar els casos basc i català, s’han demostrat un fracàs en el seu objectiu, i han esdevingut un llast de malgovern en mans dels dos principals partits espanyols PP i PSOE. Aprofitant aquest desastre, l’Estat vol anorrear les restes d’autogovern de les nacions històriques i per això l’opinió pública a Catalunya i Euskadi, per primer cop es mostra majoritàriament partidària de la independència.
Estaríem parlant d’una novetat? No, Catalunya, com Escòcia o Flandes van tenir una existència política pròpia fins a les portes de la contemporaneïtat. Només actes de força militar o unions forçades van provocar que aquestes societats autocèfales fossin sotmeses a nous Estats-nació, normalment en mans d’oligarquies contràries als interessos populars de les nacions annexades i partidàries de l’homogeneïtzació cultural i religiosa de les seves poblacions. El 1714 farà 300 anys d’una d’aquestes annexions violentes- la de Catalunya a Castella-, contrària als tractats internacionals de l’època. I en farà 75 de la victòria militar de Franco amb l’ajuda de Hitler i Mussolini, de la que se’n derivà una dictadura de quaranta anys; i després una democràcia de baixa qualitat que ara en farà 35 d’anys. Ara, la construcció d’una República democràtica catalana és la millor aportació que podem fer els catalans a l’estabilització del flanc sud d’Europa. Esperem en justa correspondència, rebre el suport dels i les demòcrates d’Europa.
 
Publicat en anglès a:
http://www.helpcatalonia.cat/2012/09/for-democracy-in-southern-europe-by.html