En aquesta vida les coses, llevat que hi hagi un estroncament dels processos naturals, s’acaben posant al seu lloc. Per això Joan Carretero ara és fora d’Esquerra. Es veia a venir, no calia ser gaire perspicaç per copsar-ho perquè no podia ser d’una altra manera. Tard o d’hora havia de passar. Des de quan la potencialitat d’un home es pot exercir des dels murs d’un femer que l’empresonen? Des de quan els límits de la mediocritat han de condicionar l’expansió de la grandesa? O, si ho voleu: quin sentit té captenir-se amb honestedat en el si d’un organisme corrupte? Cal ser miserable com la cúpula d’Esquerra per afirmar que la presència de Carretero desestabilitzava el partit, en comptes de reconèixer que és el partit mateix qui amb la seva vergonyant política de submissió es desestabilitza a si mateix i, de retruc, Catalunya, allò que hauria de ser el beneficiari de la raó de ser del partit i que aquest tan irresponsablement oblida. Només els totalitaris desconeixen l’autocrítica; només les sectes expulsen la dissidència civilitzada, i només elles poden ignorar que el seu vaixell s’enfonsa i expulsar la dissidència quan aquesta els indica l’enfonsament.
Des del principi que jo no entenia per què Carretero s’entossudia a continuar a Esquerra per canviar-la des de dintre. Sempre he tingut clar que perdia el temps. Crec que hauria d’haver entès d’entrada que d’on no n’hi ha no en pot rajar. És com aquell gran fuster que s’entossudeix a fer mobles de primera amb serradures, aquest material que tant abunda dins la closca dels dirigents actuals d’Esquerra –si bé és veritat que de matèria grisa en tenen molta, no endebades no se m’acut que hi pugui existir més patetisme, més grisor que la d’aquesta trepa de galifardeus nou rics. És clar que Carretero és un home intel·ligent i la seva permanència fins ara a Esquerra l’ha carregat ara de raons en la seva expulsió del partit. S’ha mantingut dins l’olla a pressió per tal que la seva explosió fos més potent quan es produís. Fins que s’ha produït i s’ha fet ben visible a ulls de tothom. Perfecte. Carretero ha deixat Esquerra en evidència.
El millor acudit sectari d’Esquerra ha estat des de sempre acusar Carretero de filoconvergent i, en general, de ser de dreta. És divertit que ho digui aquest partit que és carn i ungla del PSC-PSOE, com tothom sap un prodigi de coalició esquerranosa, bel·ligerant amb la corrupció i l’especulació; i no cal dir que un partit de contrastada catalanitat, ni que sigui regional o autonòmica. Però la secta no en té prou. Com que en aquest món tot és perfectible, ara reblen l’acudit mostrant-se visionaris en afirmar que Carretero ingressarà a la Casa Gran, cosa que segons Esquerra demostrarà la seva afinitat amb CiU i el seu tarannà dretà. Ai, quin riure. ¿De debò algú dubta que el seu acostament a la Casa Gran de Mas no serà precisament per convèncer els seus integrants babaus que no perdin el temps en cases grans i li facin costat a ell, que més que una casa els procurarà un país gran, o sigui independent?
Per altra banda, un cop més es demostra que la misèria humana no té límits. Per si fos poc, sembla mentida que l’altra branca autoanomenada dissidència, encapçalada per Uriel Bertran, ara salti amb la imbecil·litat de dir que “només aquell que renúncia perd la batalla”. Són paraules solemnes que sonen bé, certament, però tan buides com un globus si no fos perquè fan que l’oficialitat del partit es fregui les mans per l’impagable servei prestat. Per començar, denoten el mateix sectarisme que se suposa que Bertran, com a dissident, hauria de combatre. Està segur Bertran que més enllà d’Esquerra no hi pot haver vida independentista? Passa, però, que ell no és un autèntic dissident. Ell s’aferra a Esquerra perquè la seva màxima il·lusió és arribar a tallar un dia el bacallà al partit. I la il·lusió és legítima, sempre naturalment que no estigui per sobre del sentit de la seva pròpia finalitat, que en aquest cas seria liderar un partit per, a través seu, dur la nació a la independència. Està segur Bertran que des d’Esquerra això es produirà mai, atenent el descrèdit que avui s’entossudeix a seguir cultivant el partit? No, però tant li fa, perquè la finalitat de Bertran és ell mateix. Fa riure que cregui que Carretero renuncia a alguna cosa fora d’Esquerra. De fet, sí que renuncia: renuncia a renunciar; renuncia a tractar amb renunciants. Renuncia a Esquerra, i fent-ho renuncia a Espanya. Que el vent de popa t’acompanyi, Carretero.
