Els “processos constituents” són unilaterals per definició. Són processos en els que un poble, nació, col·lectiu, etc, decideix què vol ser i com governar-se. És obvi, doncs, que els poders constituïts intentaran sempre influir-hi, en definitiva, fotre-hi mà o evitar-ho en la mesura que puguin. És lògic, sobretot perquè deixar al lliure albir dels constituents això de la organització política i social pot fer, amb tota seguretat, que alguns hi perdin els privilegis d’haver nascut constituïts o ser-ho per la força (o per la mentida i els pactes de despatx).
Sempre és desitjable que les nacions puguin parlar entre elles, pactar i establir relacions internacionals. Però tan important és que parlin com que ho facin en pla d’igualtat, com a pobles que es reconeixen i que es respecten mútuament.
Com a país, Catalunya, no té perquè ser menys que cap altre perquè la seva gent ho mereix i així ha expressat reiteradament voler-ho. Aquesta voluntat profundament democràtica no és, per més que alguns s’entestin en fer-ho creure, cap mostra d’insolidaritat i ni molt menys de superioritat. Ningú dels que acusen el sobiranisme d’arrogància o de ser insolidari s’atreveix a dir-ho de França per voler ser un estat, o de Malta, o de la mateixa Espanya i, que jo sàpiga, són estats constituïts que parlen i negocien en pla d’igualtat. És això dels constituïts que els fa més aviat mandra que algú es constitueixi i vulgui entrar al seu joc. Però Catalunya no és ni ha de ser la minyona de ningú.
Els que parlen de processos constituents no subordinats (quina mania en redundar) però a la vegada exigeixen pactar-los amb els constituïts una de dues, o no saben de què va un procés constituent o tenen molt mala fe. Són els mateixos que exigeixen garanties impossibles (això és: que es pacti amb qui MAI voldrà pactar-ho) a un referèndum, exigint-lo d’entrada i finalment, quan es concreta, rebutjant-lo amb excuses de mal pagador. Són els mateixos que no expliquen mai quin model POSSIBLE de país volen sinó que només en plantegen un d’IMPOSSIBLE que es pot aconseguir, només, amb la seva pedra filosofal i que per cert, mai ensenyen.
La quadratura del cercle que ells propugnen només amaga al darrera una cosa que els fa vergonya reconèixer (o por, o potser és per tacticisme tristoi i d’aquells que ja sonen a antic…) i és que, en realitat, ja els està bé l’statu quo. El seu marc mental és Espanya com a nació, com a una de gran i única. És sensacional que ho pensin, però ho seria més si parlessin clar i sense ambigüitats calculades per intentar enredar-ne a uns quants. La seva insistència en personificar en Rajoy o en unes sigles com les del PP el problema d’Espanya emmascara una realitat molt més terrorífica i que no volen reconèixer: El problema no és “només” Rajoy o el PP, només és la punta de l’iceberg, és la concepció de l’estat en sí mateixa, la monarquia, el PSOE, C’s, etc.
És per tot això que cobra sentit un procés constituent català. Un procés constituent que, COM TOTS, només pot ser unilateral. Els que continuen dient-nos que per fer-lo hem de demanar permís (és el mateix que “pactar-ho” amb qui no vol que ho facis) o que ens hem d’esperar sine die en realitat, el que no volen, és que es faci.
