Avui és 21 de juny, primer dia de l’estiu del 2019, i avui fa 60 anys que Luis Martínez de Galinsoga y de la Serna, biògraf de Franco i director de la Vanguardia Española des del maig de 1939. És una efemèride oportuna per recordar que tal dia com avui, el tal Luis Martínez va anar a la missa de les nou a la parròquia de Sant Ildefons, al carrer dels Madrazo. Els diumenges, les parròquies tenien unes vuit a nou misses en total, i d’aquestes, n’hi havia una en què el rector de la parròquia solia fer el sermó en català, que en aquell temps es deia en llengua vernàcula.
Aquell 21 de juny era diumenge i la missa de les nou era en català. Tan aviat com el mossèn Josep Maria Aragonès va començar a adreçar-se en català als fidels que assistien a la missa, don Luis es va aixecar i va partir fet una fúria cap a la sagristia. Allà es va trobar amb el sagristà i el capellà Luis Gómez i cridant els va dir que es queixava que es fes el sermó de la missa en català. Li varen respondre que aquell dia hi havia un gran ventall de misses en què l’homilia es feia en castellà. No va servir per res, els va entregar una targeta de la butxaca i va partir cap al seu lloc i pel camí anava pronunciant l’expressió “catalanes de mierda”. Pel camí cap al seu lloc una dona que el va sentir li va dir que tengués un poc d’educació i repecte. Llavors ell va partir cal al carrer, cap a la sortida de l’església cridant: “todos los catalanes son una mierda”.
L’endemà, el rector de la parròquia Narcís Sagués va escriure una carta a Galinsoga, explicant-li que qualcú que havia suplantat la seva personalitat havia comès tal endemesa, contant-li fil per randa el que havia passat. Però el director de la Vanguardia li va fer saber que de suplantació res de res, que havia estat ell qui s’havia indignat pel fet que el sermó es fes en català.
Això va fer que els catalans s’unissin una vegada més, com ara, en una campanya contra la Vanguardia Española. Es varen repartir pasquins per total ciutat i es varen trenar els vidres de la redacció del carrer de Pelai. Això va ocasionar que de 50.000 exemplars diaris que es venien del diari, es passà a 30.000. El propietari del diari, el comte de Godó, que no tenia potestat per canviar el director, va demanar a les jerarquies del règim, al consell de ministres que resolgués el problema. Vuit mesos després el director va ser destituït i substituït pel padrí de José Maria Aznar.
El capellà que havia fet el sermó en català va ser desterrat a Torrelavit (Alt Penedès), on fa dos anys que va morir als 91 anys d’edat. Va ser el règim franquista que anava de bracet amb la jerarquia eclesiàstica. La unitat d’acció va servir per contestar els insults que havia proferit el director contra els catalans. El règim polític actual espanyol continua amb les tàctiques de l’escarment contra els dissidents. El que no queda clar és si els insults contra els catalans avui ja es poden fer de franc, sense conseqüències.
Avui tenim l’exemple de l’acord dels CS, PP i Vox a Andalusia on s’ha dedicat una partida pressupostària de 100.000 euros per a subvencionar comunitats andaluses que hi ha fora d’Andalusia per a pal·liar els problemes que tenen els descendents dels membres d’aquestes comunitats per mor dels processos d’immersió lingüística, és a dir, de l’ensenyament en català. Si es vota un partit om Vox, aquesta actuació els surt gratuïta. Un altre exemple frustrat és el que ha ocorregut a l'ajuntament de Barcelona on es tenia dreta fer un curs de Seguretat Viària en català, després que 122 persones (un 37% dels inscrits) haguessin demanat el formulari per inscriure’s en català. Finalment de les 14 sessions que va durar el curs no se’n va fer ni una en català. Tampoc no es va respondre en català les preguntes que es varen fer en aquesta llengua. Davant les moltes protestes que hi va haver, el govern d’Ada Colau ha explicat que l’idiona utilitzat durant les sessions del curs depenia de la diversitat de l’auditori, que molts eren estudiant d’Erasmus, argument que fa que el català sigui sempre prescindible i el castellà, sempre necessari. I davant aquesta situació de greuge contra el català no hi ha una ferma reacció de la societat catalana, que és el que es necessita per no anar perdent batalla rere batalla, que pot arribar a fer que es perdi la guerra.