La cosa es va acomplir, no caldria si no. Tal com desgraciadament vaig preveure, els catalans no van decebre en el sentit del seu vot a les eleccions europees. Massa abstenció tenint en compte que no som un país normal, sinó una nació sense estat que aspira a tenir-ne i que, per tant, havia d’aprofitar per fer una demostració de força en vots, i d’altra banda una davallada al segon lloc del partit al qual pertany el líder del procés independentista. En fi. Per un cop a la vida que un polític català posa la cara i s’erigeix en líder del procés per a la llibertat de Catalunya, els catalans decideixen no votar-lo com caldria, decideixen afeblir-lo no fent-li tot el costat que el procés hauria requerit. Oportunitat perduda per enèsima vegada. Una llàstima. I les raons va ser tan previsibles com idiotes, equivocades. Com de costum en els catalans, vaja. Que si jo no voto CiU perquè hi ha en Duran (I? Em dic jo. Com si Duran pintés realment —realment, insisteixo, o sigui més enllà de la justificada fòbia vers el paràsit— alguna cosa davant d’Europa i d’aquesta història més enllà de ser una mosca collonera); que si CiU té la trajectòria que té (com si Mas fos Pujol i els temps no fossin uns altres i CiU no se la jugués; com si el mediocre Pujol s’hagués mai atrevit i ni tan sols insinuat arribar a actuar com Mas ho està fent); que si jo voto Esquerra perquè són els independentistes pota negra de sempre (com si no haguessin fet un meravellós segon tripartit amb el superindependentista pota negra Montilla de president, etc). Uf…
Però ara, com era d’esperar, ens surt el senyor Junqueras, aquest insuperable líder per al moment que ens toca viure —ho dic sense gota d’ironia—, un líder que coneix i sap tractar amb encomiable psicologia el ramat català, i ens diu fent-se com d’habitud l’enrotllat conciliador, amb el seu acostumat encertat fariseisme manipulador, que Mas ha sortit reforçat de les eleccions —per petar-se de riure—, que Esquerra li fa suport i que l‘independentisme ha de fer pinya i no sé quantes pinotxades retorçades més que, com sempre tractant-se de Junqueras, oscil·len magistralment entre la boutade i la vacil·lada d’un complex de superioritat malaltís disfressat d’humilitat. Ei, però a mi ja em sembla bé! És així i no de cap altra manera com es manipula el ramat català per dur-lo cap a la cleda, i prova d’això, entre tots els altres factors que vulgueu, són els resultats excel·lents d’Esquerra. Però, Mas reforçat? Quin acudit. De fet, qui ha sortit ben parat de les europees ha estat CiU, cosa que no s’ha de confondre ni amb Mas ni amb el procés. Sense Mas, CiU hauria rebut una castanya electoral d’antologia. I permeteu-me especular que, vistos els resultats, amb el frec a frec entre CiU i Esquerra, una CiU amb Mas i sense Duran s’hauria menjat Esquerra amb patates, i això malgrat l’historial de CiU, que abans he esmentat.
Per a l’independentisme català, la tragèdia del resultat de les eleccions europees radica paradoxalment en el seu bon resultat teòric per a les aspiracions independentistes, vet-ho aquí. La tragèdia, lluny de l’eufòria que observo entre els independentistes, radica en el fet que s’ha demostrat que el poble català té la força democràtica, però no la força d’una massa crítica. La tragèdia per a l’independentisme és que el bon resultat de les eleccions europees demostra que, per pura ceguesa catalana, el país no és capaç de treure tot el suc que, com s’ha demostrat, potencialment té al seu abast. El resultat no va ser dolent, però el drama és que podia haver estat excel·lent, tot un cop de força. Els catalans s’entossudeixen a tallar-se un cop rere l’altre les ales, i quan demostren que podrien volar ben lluny, s’entusiasmen per haver fet un vol gallinaci. Penós. Ho diu tot d’aquest poble petit que vol continuar sent petit, miserable. Tot.
I és que si el líder del procés independentista pertanyia a un partit anomenat CiU, calia votar CiU. Si el líder del procés independentista hagués pertangut a un partit anomenat CACA, caldria haver votat CACA. Però això la majoria dels catalans no ho van entendre. Es tractava de posar contra les cordes Mas donant-li justament força, agafant-nos a la seva promesa de celebrar la consulta. Es tractava de posar a prova CiU exigint fins al final la consulta. Si tant fàstic ens fa aquest partit —i a mi el primer—, calia votar-lo. O CiU ens du a l’èxit a través del seu líder, o acabem de treure les vergonyes a aquest partit. Es tracta d’això. És evident. Però no. Els catalans, en la seva majoria, no ho veuen així.
Més enllà de tot això, més enllà de la demostració de força simbòlica demostrada davant d’Europa i del món —cosa que em sembla important— em pregunto, però, quan els catalans seran capaços de demostrar força real interna, força de fets sobirans davant d’Espanya més enllà de la gestualitat. Parlo d’exercir sobirania nacional des de la unitat política cap a la independència, i l’exigència del poble i des del poble sobre la classe política. Parlo de desobediència, doncs, a una sobirania altra, la veïna espanyola, que se’ns imposa. Parlo de saltar-nos semàfors en vermell imprescindibles. Parlo de deixar de marejar la perdiu emborratxant-se els catalans de proclames i gestos, de vegades necessaris, molts altres cops estèrils, cofois; parlo de passar a saltar del trampolí un cop hem dit i ens hem dit mil vegades que som uns campions. És aquí on el poble català no em mereix cap credibilitat. De moment, si més no.
