Malgrat alguns tímids senyals d’alarma, ningú s’esperava que l’Arc de Berà, la distribuïdora referencial dels segells que editen principalment en català pogués tenir una fi tan precipitada i fulminant.
Qui podia preveure que aquella empresa nascuda l’any 1971, impulsada per eminents patriotes, que va sobreviure al franquisme i a les diverses crisis que ha anat patint el sector, i que va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi el 1997, li sobrevingués una mort tan sobtada?
El tancament d’aquesta distribuïdora pot abocar la indústria del llibre en català a una crisi sense precedents. La situació és molt crítica. Les raons? L’Arc distribuïa arreu dels Països Catalans, des de les grans ciutats als pobles més petits. Representava comercialment a centenars de petits i mitjans editors de tot el nostre àmbit lingüístic. Ara mateix una gran majoria d’aquests s’ha quedat sense distribució. A les portes de la campanya d’hivern, la majoria de segells té la urgència i obstacles per trobar un nou distribuïdor prou solvent i fiable per poder garantir la continuïtat del fons i la presentació de les novetats a les llibreries.
D’altra banda, el deute contret de l’Arc amb la totalitat dels seus clients, que encara no han cobrat les vendes de Sant Jordi, les més importants de l’any, és molt gran. Aquest import pendent està pels volts d’un milió i mig d’euros, i és fonamental per la continuïtat empresarial de multitud d’empreses editores. Tant és així que no solament estan en perill llocs de treball directes (els dels empleats de les editorials) sinó també centenars d’indirectes, com ara dissenyadors, maquetistes, correctors, il•lustradors, etc. També força autors novells es poden quedar sense poder publicar les seves obres ja que, per definició, les editorials independents són les que més han apostat per nous talents o per temàtiques més arriscades.
Malgrat l’adversitat, els editors no ens hem quedat quiets. Juntament amb altres col•legues, vaig tenir l’honor de ser membre de la comissió d’afectats enviada per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, a reunir-se amb el secretari de Cultura, Eduard Voltes, i el director de l’ Institut Català de les Indústries Culturals, Antoni Lladó, per exposar-los el problema tot proposant alternatives que no passessin per la subvenció.
Una possible sortida, prou apreciada pels responsables de la Generalitat de Catalunya, va ser la d’emprar el patrimoni de la distribuïdora fallida com aval per un crèdit pont que permeti cobrir i liquidar ràpidament el deute contret amb les editorials. Cal dir que des del departament de Cultura vam rebre totes les garanties d’implicació institucional al màxim nivell, però que per la complexitat i envergadura de l’operació també es necessitaria el recolzament de l’ Institut Català de Finances, depenent de la conselleria d’Economia.
Quan es va triar el nom de l’Arc de Berà es volia retre homenatge al cèlebre arc de triomf romà, gloriosa ruïna que es pot admirar a Roda de Berà. Esperem que la fi de l’Arc no converteixi també en ruïna el sector editorial català.
Tanmateix potser l’abast del problema és més de fons. Paradigma d’això és el tancament de la històrica llibreria Ona, l’única de Barcelona que venia exclusivament llibres i discs en català. S’ha vist afectada en tant que dany col•lateral de l’enfonsament de l’Arc, però no deixa d’evidenciar que actualment a la capital catalana ja no és sostenible una llibreria d’aquestes característiques. Una altra mostra de la anormalitat en que ha caigut el país. En estats amb llengües minoritàries com puguin ser Dinamarca, Eslovènia o Malta, sí que hi trobes llibreries que tenen únicament fons amb la seva llengua nacional.
És una realitat colpidora que el nostre públic objectiu –el lector en català- es va reduint a marxes forçades. Segons dades de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat fetes públiques el juliol del 2009, ha baixat fins el 35,8% els parlants residents a Catalunya que empren habitualment la llengua pròpia. No ens enganyem: si no utilitzen la nostra llengua per parlar, difícilment la llegiran regularment. El cas és especialment greu en algunes zones de l’àrea metropolitana i a la pròpia ciutat de Barcelona on hi ha barris, com el Raval per exemple, en que l’ús del català entre els veïns és gairebé residual. Les causes d’aquest desastre idiomàtic són diverses però bàsicament podríem citar l’alta quota d’immigració que estem rebent, amb llengües molt diverses i graus d’analfabetisme elevats, la baixa natalitat dels catalans autòctons que dificulta la transmissió de la llengua de pares a fills, i –per sobre de tot- la impossibilitat des del marc autonòmic de tirar endavant una política lingüística i d’integració més agosarada per culpa de l’actual sotmetiment al marc jurídic espanyol.
Mai com ara en tota la nostra història, la supervivència nacional de Catalunya està indissociablement unida a la independència política. Probablement, si no assolim la llibertat en els propers trenta anys, el destí dels catalans serà similar al de molts altres pobles desapareguts o en vies de dissolució: el gueto lingüístic i la reserva ètnica. Avantsala de tot extermini cultural.
Amb la proximitat de les eleccions al Parlament es fa més necessari que mai recordar que avui dia, qui no treballa per la independència, en el fons, està comprometent greument el futur de Catalunya. Reflexionem-ho a l’hora d’exercir el nostre vot.
