Dimecres debat i votació transcendent al Congrés en favor de la demanda de reconeixement de Kosovo per part de l’Estat espanyol. De fet, durant la campanya electoral ens hi havíem compromès, de la mateixa manera que també van fer-ho els nacionalistes bascos. A diferència d’ells, però, Esquerra va complir amb la presentació de la iniciativa i, després de dotze mesos, ja podem dur-la (per raons de quota, en ésser un Grup parlamentari minoritari, hem hagut d’esperar fins ara). D’aquí, doncs, que el dimecres els grups parlamentaris, una vegada enllestida la discussió, hauran de posicionar-se sobre la demanda al govern espanyol de reconeixement a tots els efectes de la República de Kosovo i a actuar de forma decidida a favor de la consolidació del nou Estat a través de l’aplicació de programes d’ajuda i cooperació.
I en el cas de Kosovo, encara els calia anar més enllà. Que Kosovo representés una via d’accés a la independència d’una comunitat nacional des de l’estatus de província autònoma d’un Estat, en aquest cas de Sèrbia, el convertia en singularment delicat pels antecedents que poguessin traslladar-se al cas “espanyol”. Es per això que la ministra Chacon no va parar fins que no va aconseguir la retirada unilateral del contingent de l’exèrcit espanyol integrant de les forces de la KFOR -OTAN- que s’hi desplaçaren a l’empara de la resolució 1244 de Nacions Unides a fi i efecte de garantir-hi l’estabilitat i possibilitar el retorn dels refugiats. Calia visualitzar la contestació espanyola davant de la independència de Kosovo, la mateixa que la de Rússia, Xipre, Xipre, Grècia o Romania, Estats, tots ells, que mantenen conflictes nacionals en no respectar drets de minories al seu interior.
Vet aquí que Chacón ben acoblada amb José M. Aznar, qui no s’havia estat de deixar dit que constituïa un “inmenso error” que les democràcies (Alemanya. Gran Bretanya, França, Itàlia, etc,) en reconeguessin la independència perquè significava crear, en referència a Euskadi i Catalunya “una posibilidad, un horizonte y una esperanza para otros pueblos… y una opción similar cuando llegue su momento”.
Però per a Moratinos i Chacón, assemblar-se a Aznar, si del que es tracta és d’actuar davant dels processos d’independència (i en particular el de Kosovo), no li provoca cap recança. Per al govern espanyol, les declaracions unilaterals d’independència no són legítimes per definició, malgrat hagin estat pronunciades per parlaments elegits democràticament, a pesar que hagin estat avalades per les democràcies més representatives, encara que s’haguessin desencadenat en contestació a la voluntat genocida de l’estat opressor, en aquest la Sèrbia de Milosevich.
Repetim-ho: immergits en el compromís d’internacionalització de les consultes populars i de la voluntat de fer possible el Dret a Decidir al nostre país en un futur ben proper, no hagués estat coherent ni rendible políticament deixar de traslladar el debat al parlament per tal de deixar en evidència la hipocresia d’un govern que pretén ser reconegut com a estendard de modernitat i progressisme, però que resta segrestat per les pors del nacionalisme espanyol.
Nota: s’adjunta el text de la iniciativa que presentarem a debat.
pnl-kosovo.pdf (50,4 KB)
