Aquesta setmana hem viscut durant un temps en què ocorria un fet no massa normal, el d’una investidura fallida. Els líders dels partits implicats en la possibilitat d’una entesa, Sánchez i Iglesias, han ocupat el seu torn de paraula intentant responsabilitzar l’altre del fet que no s’haguessin posat d’acord. Que si un no volia cedir poder, que si l’altre només pensava en les cadires, que si un no dominava la matèria que volia governar, que si l’altre rebutjava qualsevol oferiment. I l’oposició remarcant que es pactava amb independentistes, separatistes i terroristes, que aquests eren els únics que possibilitaven una investidura vàlida, suposant que els dos caps dirigents de diferents esquerres s’haguessin posat d’acord, cosa que sembla que s’ha demostrat que és impossible.
Sembla que hi ha molts d’espanyols que no se’n poden avenir, que hagi passat el que ha passat i és que és impossible fer-ho si no s’analitza des del punt de vista del procés català. El punt de vista dels dos líders és completament diferent. Pablo Iglesias no està a favor de la independència, però si ho està, com no podia ser d’altra manera, del dret a decidir, del dret a l’autodeterminació, dret que també durant molt de temps era defensat pel partit socialista i que ara sembla com si fos la decisió més equivocada del món. Quins socialistes han arribat al segle XXI. Sembla que hi ha arribat gent com el Felipe, que ha volgut passar a ser un dels nous rics que abandonen la seva ideologia a canvi de béns materials.
Allò cert és que una de les principals desavinences entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias és que el segon diu que Espanya té presos polítics i no hi està d’acord, i això, aquest pensament sembla una flastomia al segon. Pedro Sánchez es troba en el camí que recorre molta gent d’esquerres que es dirigeix a poc a poc cap a la dreta. Mala cosa serà si com més temps passi, més a la dreta es troba, però així s’entenen més els seus discursos.
Aquest camí el poden senyalar les principals empreses de l’íbex 35, aquelles empreses que quan governava Rajoy i després de l’1 d’octubre de 2017 es varen implicar en una campanya internacional contra l’independentisme. Varen finançar conferències i actes a París, Londres, Brussel·les, Berlín, Roma, Nova York i Washington. Tot això a petició de Mariano Rajoy. Va ser quan Carmen Martínez de Castro, secretària d’estat de Comunicació, va convocar en un dinar els alts directius del Banc de Santander, BBVA, Caixabank, Telefònica, Repsol, Iberdrola i Inditex i els va dir que l’statu quo espanyol perillava. Per això els va demanar ajuda per finançar una campanya contra l’independentisme.
Per això mateix creuen que perilla també el mateix status espanyol si a prop del poder s’hi troba un partit com el d’Iglesias que parla de presos polítics amb tota tranquil·litat, quan el PSOE i totes les bandes de la dreta defensen davant el món que en una monarquia democràtica com l’espanyola no hi ha cap pres polític. La idea de la banda me l’ha donada el gallet de brega Rivera, que en el seu discurs contra la investidura va parlar de la banda de Pedro Sánchez que no es posava d’acord amb com havia de saquejar l’Estat o repartir-se els llocs de poder. Com que sé de fa estona que quan acusaven els altres de mentir, eren ells, els Cs, els més mentiders, quan parlen d’adoctrinar són ells que no saben fer altra cosa, quan parlen de persecució de la llengua castellana són ells que no fan altra cosa que voler fer desaparèixer la catalana, per tant, aquest home pateix de voler encolomar als altres els defectes que només ell té. Per tant, era molt fàcil, si acusa els adversaris de ser una banda, és que ells són una banda, una banda ben perillosa. No se n’ha adonat Sánchez d’això i toca una i altra vegada a la porta dels Cs i del PP, abandonant els que podrien ser els seus aliats d’esquerra, tot per impedir que no estigui al poder, ningú que cregui que a Espanya hi ha presos polítics. I tanmateix n’hi ha!
