<!– wp:paragraph –>
El president espanyol ha fet bona la frase d’ahir d’Oriol Junqueras que va fer tan calat: Catalunya està asseguda a la taula del diàleg, però la cadira de davant segueix buida. És el que ha fet un Pedro Sánchez que ha comparegut a les 10h i pocs minuts del matí per anunciar la convocatòria anticipada d’eleccions a Espanya per al 28 d’abril, un mes abans de les municipals i les europees, que ha trigat a formular vint minuts, després de desgranar, amb enteresa i mostres d’orgull, tot el que ha fet durant nou mesos, i el boicot de l’oposició. Mai s’ha referit a Catalunya excepte quan ha estat preguntat expressament al torn de cinc preguntes posteriors.
<!– /wp:paragraph –><!– wp:paragraph –>
Sánchez se la juga, però ho fa convençut que les enquestes l’afavoreixen i que ha aconseguit fer entendre al Regne d’Espanya que no ha ‘cedit’ als independentistes, amb el gest de la passada setmana d’aixecar-se de la taula del diàleg. Com tots, ha parlat de diàleg però de fermesa constitucional, i ha lamentat l’actitud del PP, al que ha recordat que li va donar suport incondicional contra Catalunya davant el 155. Això, en lectura des de Catalunya, és letal. Què representa que havia de cedir l’independentisme davant de tot això? Quan s’ha referit a Catalunya ha començat a emprar els arguments més demagògics: L’independentisme ha impedit que una persona de més de 55 anys visqui millor. Segur, presidente, que aquest és el camí?
<!– /wp:paragraph –><!– wp:paragraph –>
Una colla de raonaments similars són els que porten un parell de dies formulant els Comuns, els Comuns no sobiranistes, encapçalats per la lideressa Ada Colau, perquè el que és Elisenda Alamany semblava ben bé que fes una valoració des del faristol d’Esquerra Republicana. La raó són les perspectives electorals de Podemos, que passen per uns dels pitjors moments des de l’entrada a la cambra espanyola de la formació de Pablo Iglesias, que de moment segueix resistint-se a plegar. Per què els liles no s’aturen a preguntar-se el perquè Sánchez no ha sumat el suport d’ERC i PDECat? El PDEcat sempre és bo per votar presidents del Congrés i pressupostos espanyols, però no per aprovar-li pressupostos a Catalunya, ni defensar drets fonamentals com un referèndum d’autodeterminació. Por el interés te quiero Andrés i, per tot lo altre, el 3%. És la política de sempre, res de nou.
<!– /wp:paragraph –><!– wp:paragraph –>
No es pot nedar a dues aigües sempre. Pedro Sánchez ho hauria d’aprendre ja d’una vegada. I encara més important: Espanya no pot governar contra Catalunya. Quan ho fa rebenta per tots costats. El PSOE va arribar gratis al poder no només per fer fora la xacra corruptil del PP. El xec en blanc de l’independentisme anava a canvi d’iniciar una època de pactes, amb un govern democràtic que fos capaç d’asseure’s a la taula del diàleg que especificava ahir Junqueras, i la resposta que Catalunya s’ha trobat ha estat simplement una política continuista, i la provocació de Josep Borrell com a Ministre d’Exteriors. Absolutament indecent, lamentable. El segell espanyol de sempre, el de la caspa.
<!– /wp:paragraph –>
